El 'pizzaiolo' solitari

Caminava mig perdut per l’Ardenya i vaig sentir passos i branques trencades. No era un senglar, sinó una espècie de pelegrí jove, barbut i amb els cabells lligats en una cua, amb bastons de caminar i una cassola penjant de la motxilla. Em va preguntar per la font de la Guilla. Li vaig dir que estava seca, però que podia seguir-me fins a Sant Feliu.

Em va explicar que venia de Tossa. Havia sortit feia uns dies de Barcelona. Tornava a Florència, on treballava de pizzaiolo. La seva família era d’origen albanès. Tenia dues setmanes de vacances i les aprofitava per fer un viatge a peu. No duia mòbil. Un passejant solitari, vaig pensar, Rousseau. 

Va preguntar-me si era legal dormir al ras, perquè trobava molt cars els càmpings.

“Aquí per dormir al ras legalment necessites tres permisos: un del propietari del terreny, un de l’Ajuntament i un de l’òrgan gestor de l’espai natural. Què et sembla?”

“Un negoci turístic”.

“Sí. I a més la burocràcia demencial, típicament catalana”.

M’havia fet pensar en Rousseau perquè n’estic llegint una biografia. Rousseau va viure un any i mig a Venècia, que al XVIII era una ciutat estat com la Ginebra on ell havia nascut. Però mentre Ginebra es dedicava a la indústria i prosperava, Venècia s’empobria venent-se a la indústria del joc i la prostitució, segons el meu llibre “per prevenir els disturbis i protegir els privilegis d’una noblesa parasitària.” Hi havia dos-cents cafès oberts tota la nit i la ciutat es promocionava com a capital del plaer, sobretot gràcies al Carnaval, que es feia en diverses etapes i podia allargar-se mig any. Mentre durava, com va observar un viatger, hi havia més dones ajagudes que dretes. Venècia va servir després a Rousseau per escriure El contracte social. A Les confessions, explica que allà va veure “que tot depenia radicalment de la política, i que, de qualsevol manera com es considerés, cap poble no podia ser mai res més que allò que la naturalesa del seu govern li permetia ser.”

Vaig estar parlant amb el pizzaiolo del seu ofici, vaig explicar-li que jo mateix havia viscut del turisme, però que ara em dedico a les lletres.

“Els catalans sabem molt bé com es domina la gent a través de la llengua –vaig dir-li–. Aquí els polítics han inventat una paraula que no trobaràs en cap més idioma, turismofòbia, per lligar la protesta contra l’abús turístic a actituds com la xenofòbia o l’homofòbia. Aquí no sentiràs parlar mai de depredofòbia, prostitufòbia o gentrificofòbia, sinó de turismofòbia”.

 “Tot està estudiat”, vam concloure, i arribant a Sant Feliu ens vam separar.