"Soc autista i m'agrada ser com soc"

Girona“Hola, em dic Pau, soc autista, tinc nou anys i avui us explicaré què és l’autisme. L’autisme és una condició de vida que passa a una de cada 100 persones”. Així comença el vídeo que fa tan sols un mes la família d’en Pau va penjar a les xarxes socials, gravat abans que fes 10 anys amb el perfil de Pautista a YouTube i @paupautista a Instagram i TikTok. Era una col·laboració que va fer amb la Càtedra de l'Autisme de la Universitat de Girona i, veient que agradava, la família va decidir crear els seus propis canals a les xarxes socials per explicar-ho a la gent. Una forma d’ajudar, sobretot a altres famílies que es troben amb un diagnòstic recent o estan pendent de tenir-lo, i alhora millorar la seva autoestima. “M’encanta fer vídeos. Però el que m’agrada més és parlar. Puc parlar moltíssim. La gent pensa que no soc autista perquè parlo molt bé”, assenyala sense parar de moure’s ni un moment. El que va començar sent un procés de teràpia s’ha convertit en un fenomen viral: ja acumula 15.000 seguidors a TikTok i una de les píndoles està a punt d’arribar al milió d’impressions.

Avui és dimarts, dia 2 de la setmana per a en Pau, i hem quedat al parc de la Devesa de Girona a les sis de la tarda. “És una zona que coneix bé i així estarà més tranquil”, apunta el seu pare, en Fèlix, que detalla que al vespre sempre és una hora més difícil. I que en el seu dia a dia és vital mantenir rutines i anticipar-se a les novetats. Venen acompanyats del seu gos de teràpia, en Max, que des de fa un any i mig és el suport emocional inseparable d’en Pau. “Em relaxa molt i m’ajuda així a evitar tenir estereotípies”. Són els moviments repetitius, semiinvoluntaris i rítmics que fa des de ben petit i que s’associen al TEA, el trastorn d’espectre autista. En el cas d’en Pau, pica molt fort els dits de les dues mans davant de la cara. I pot arribar a fer-ho durant una hora, cosa que li provoca greus contractures a l’esquena.

D’aquest tema, i d’altres com els gadgets o la manta de 10 quilos de pes amb la qual dorm a les nits i la licra on puja cada matí abans de l’escola, és del que parla als seus vídeos. Petites eines que li fan la vida més fàcil. “Els gadgets són joguines sensorials que m’ajuden a tranquil·litzar-me i retenir les estereotípies”, explica. Un d’ells és la licra, una goma d’acroioga on puja cada matí abans d’anar a l’escola. “El meu cap va molt de pressa i hi sento tres cops més, però, en canvi, no sento el que em passa a les cames. No paro quiet perquè, si no, no noto el meu cos. Tampoc puc parar de menjar. M’encanta la fruita!” En són testimoni les dents de plata que porta, de les vegades que s’ha empatxat, ha acabat vomitant i, per no dir-ho, s’ha acabat empassat el vòmit, i això li ha provocat moltes càries, apunta el pare.

Per com s’expressa, en Pau pot semblar un nen molt més gran. Des de petit que els pares veien coses diferents, però el diagnòstic no va arribar fins als dies de confinament pel covid-19. A ell no li van dir fins mesos després, quan ja tenia set anys. “Fins llavors no tenia amics a l'escola. Quan ho vaig saber vaig explicar-ho als companys durant dues hores. I ara tot ha canviat. A millor –puntualitza–. No et puc dir si m’agrada ser autista, perquè sempre he estat així. Però sí que m’agrada ser com soc”.

Ajudar els altres

La família d’en Pau va viure un llarg procés d’acceptació. Però va decidir parlar de l’autisme –que en el seu cas és de tipus 1– amb normalitat. “Hi ha gent que censura que s’exposi a les xarxes socials, perquè se li està penjant una etiqueta –reflexiona el seu pare–. Però és que l’etiqueta la tindrà sempre. La qüestió és acceptar i viure feliç amb aquesta etiqueta per transformar-la”. En Pau assegura que els vídeos són per ajudar altres persones. Tenen molts comentaris sobretot de familiars de nens diagnosticats, que així entenen moltes coses del que els passa als infants. A més, ara ha començat a parlar-ne també en conferències a escoles i instituts. I en el canal entrevista altres persones. Ho combina amb la feina a l’escola i els dilluns amb dues hores de teràpia privada: una hora de cognitiva i una altra d’ocupacional.