Paternitat i alcaldia

Des de fa unes setmanes he llegit alguns articles sobre la meva nova paternitat i l’alcaldia. Això ha fet que avui ja m’hagi trobat gent que em dona l’enhorabona per haver sigut pare, quan encara no ho he sigut; d’altres que em pregunten com és que soc a l’Ajuntament si tinc el permís, quan òbviament encara no en puc gaudir, o, fins i tot, alguns homes que m’han fet un comentari sorneguer sobre el fet que la paternitat em porti a “deixar la feina”.

Inscriu-te a la newsletter Girona Més enllà de la Costa Brava i la Cerdanya

Inscriu-t’hi

Tot plegat em fa pensar com alguns, encara avui en dia, volen convertir un fet tan comú com el de “ser pare” en quelcom incompatible amb l’exercici d’un càrrec com una alcaldia. Ho visc com a home però ho viuen encara més les dones. Com si fos un oxímoron ser pare i ser un bon alcalde, quan únicament hauria de ser viscut com una notícia natural i benvinguda.

La decisió de com afrontaré aquesta nova paternitat és privada, de la meva parella i meva. M'agradaria viure en una societat en què aquests temes no esdevinguessin ni significatius ni polèmics. Ni amb nosaltres ni amb ningú. M'agradaria que la paternitat i el que implica es visqués amb la naturalitat que se li pressuposa. De la mateixa manera que es fa en altres moments vitals, quan hem d’agafar permisos laborals per motius de cures o de salut. Simplement, amb respecte. Però encara no és ben bé així.  

En tot cas, si un debat públic és pertinent és el de les cures i el de com garantim la conciliació en la societat d’avui en dia. Perquè més enllà de mi, aquí hi ha una mare que també és protagonista. I tornarà a ser mare en un context en què encara hi ha molts drets per conquerir. Per exemple, el dret que les dones deixin de ser penalitzades a nivell professional i salarial pel fet de ser mares. Així mateix, som lluny dels drets que existeixen en molts estats del nord d’Europa que garanteixen, per exemple, que fins que l’infant té com a mínim un any el pare o la mare poden ocupar-se’n sense cap mena de repercussió econòmica. I som lluny encara –tot i el govern més progressista de la història– d’aplicar la normativa europea que obliga a retribuir el permís de 8 setmanes de cura de fills i filles. I, finalment, som lluny encara de garantir una escolarització pública i de qualitat en l’etapa de 0 a 3 arreu del país (a Girona, com hem dit reiteradament, és una de les prioritats del govern).

Dit tot això, sí, a la primavera tornaré a ser pare i continuaré sent alcalde. Prioritzant les cures i centrant-me en l'arribada del nadó a casa, continuaré exercint les funcions d’alcalde durant aquests mesos que venen. La base de tot plegat és que ni una cosa ni l’altra les he deixat de ser durant aquest temps ni tampoc ho faré ara, com ja vaig reivindicar al principi de mandat. Un exercici que òbviament enfocaré d’una manera diferent, adaptant-me, adaptant-nos, al context que viurem. I això no és menor. La manera com fem política és també una manera d’expressar les nostres conviccions personals. Allò personal és també polític. La proximitat, el diàleg, l’empatia, el lideratge i la claredat de les idees són transversals en la política, en la paternitat i, en definitiva, en la vida. I són conceptes a reivindicar arreu.

I acabo: ser un pare present, exercir la meva paternitat amb totes les responsabilitats que comporta, no ha de ser mai incompatible amb la feina que un faci, sigui ser alcalde o infermer, com ser un alcalde per a tots els gironins i les gironines no hauria de dependre de si un és pare o no ho és. Reivindiquem la vida. En tots els sentits.

"Per ser alcalde no vull renunciar a ser un pare present"