La desconeguda opció de viure en una rectoria: un lloguer més assequible i estable

Navata / Pont de Molins / Banyoles / GironaAbans d’anar-hi a viure, cap d’ells sabia que les rectories, les dependències d'una parròquia on acostumen a viure els rectors, es podien llogar a particulars. “Buscava una casa de poble i vaig veure un cartell amb un telèfon que pertanyia a una immobiliària de Roses, que és amb qui vaig fer els primers tractes”, explica Nuri Frigola. Així va començar les gestions per llogar la rectoria de Navata (Alt Empordà), on viu des del 2016 amb els seus dos fills, en Mateu i l’Eva, de setze i catorze anys, respectivament. “Quan em van ensenyar per primera vegada l’habitatge, vaig veure que estava molt abandonat i que calia fer-hi unes quantes reformes. En un primer moment això em va tirar enrere –admet Frigola–. Però a la segona visita, que vaig fer amb la meva família, vaig veure que la casa tenia possibilitats i em vaig animar a reformar-la”. 

Els tractes finals els va fer amb la Fundació Sant Martí, que s’ocupa del patrimoni immobiliari del bisbat de Girona. Frigola calcula que s’ha gastat uns 10.000 euros en reformes, per la qual cosa durant tres anys se li va aplicar l’anomenat rescat d’obres. “Si un llogater ha de fer una despesa per fer reformes menors a l’habitatge en el qual entrarà a viure, durant un temps se li resta una quantitat del que ha de pagar pel lloguer en concepte de compensació per la inversió”, explica mossèn Joaquim Giol, provicari general del bisbat de Girona.

La rectoria de Navata, datada del 1643, està situada ben bé al centre del poble, davant mateix de l’església, i és una casa de 120 m² amb tres habitacions i un bon tros de jardí. “Hi ha una habitació molt gran, n'hi havia una altra de normal i una tercera que era molt petita. Em van permetre enderrocar un envà per poder fer dues habitacions d’unes dimensions similars i alguna altra reforma més. En aquest sentit estic contenta, perquè vaig poder fer de més i de menys, sempre d’acord amb la Fundació”, diu Frigola. Com a mare que hi va anar amb dos fills de vuit i sis anys, viure al centre del poble li va anar molt bé. "És un avantatge, i més tenint nens. A determinades edats ho fa tot molt més fàcil, perquè poden voltar sols, cosa que a Figueres no els hi permetria –afegeix–. A més, el campanar il·luminat de nit és molt maco. Però, certament, quan comento a la gent que vivim en una rectoria veig que és un tema que es desconeix una mica", diu Frigola. 

Viure en rectories sense tenir obligacions religioses

Si l’edifici de Navata és del segle XVII –encara que es veu que ha estat reformat a fons posteriorment–, la rectoria de Pont de Molins (Alt Empordà) és del segle XVIII, concretament del 1784, i l’immoble no ha estat mai reformat en profunditat. Des de fa uns nou anys hi viu Sidru Aiguabella, que la setmana vinent farà 74 anys, amb el seu gos Panxu. ”Un bon amic, un capellà ja jubilat, sempre em deia que tenia un lloc per a mi quan em jubilés, i era aquesta rectoria”, explica. Aquí paga menys del que pagava pel pis de lloguer on s’estava a Figueres, i com que la parròquia té un hort a un parell de minuts a peu de la rectoria es va decidir a anar-hi. “A l’hort m’hi passo els matins i les tardes, és la meva distracció”, detalla. Aiguabella abans havia treballat d’electricista i de fuster i això li va servir per arreglar una mica la rectoria. Diu que per condicionar-la s’hi va gastar uns 5.000 euros.

La rectoria està adossada a l’església i quan hi ha algun enterrament o la missa mensual, ell l’obre, posa les flors i assumeix la despesa d’aigua i llum de l’església. “És poca cosa. La veritat és que el bisbat sempre s’ha portat molt bé amb mi, els estic molt agraït”, afegeix. En la tasca d’obrir i tancar l'església no hi té cap obligació. La Fundació Sant Martí no demana als inquilins de rectories que es cuidin de res relacionat amb la parròquia a la qual pertany ni que siguin creients. “No demanem ni la seva confessió ni si són ateus o agnòstics”, explica Giol.

A la rectoria de l’església de Sant Pere de Banyoles, Mont Fontdecaba tampoc no hi està obligada, però ella és més aviat creient, fa catequesi els dissabtes i cada dia obre l’església per a la missa diària de dilluns a dissabte –que també se celebra els diumenges, encara que ella no l’ha d’obrir aquest dia–. “No em fa res. És un moment, només haig de baixar un pis. Sempre venen la mateixa vintena de persones”, diu Fontdecaba, que viu a la rectoria des de fa cinc anys amb el seu home, Xavier Rodeja, i el fill de la parella, Josep Maria. Fontdecaba va demanar al rector de Banyoles, Ramon Pijoan, amb qui es coneixen de tota la vida, que quan n’hi hagués una de lliure els hi digués perquè els podria interessar i així és com hi van anar a parar. “Ella és més devota que jo i té aquest contacte”, explica el seu home.

“Abans de venir aquí no sabia que es llogaven rectories per a particulars. Un conegut del meu home viu a la de Camós i per ell ho vam saber”, explica Fontdecaba. La rectoria en la qual viuen és del segle XX i l’edificació és força més moderna que les de Navata i Pont de Molins, però també hi van haver de fer reformes abans d’entrar-hi. “La cuina queia a trossos, i el bany, les obertures i la instal·lació elèctriques els vam haver de fer nous", diu Rodeja. 

El patrimoni immobiliari i social del bisbat en rectories 

El bisbat de Girona té 207 rectories, de les quals actualment en té 131 de llogades, unes 60 no ho estan –perquè hi viuen els rectors de les respectives parròquies– i 16 estan pendents de rehabilitació. “El criteri que seguim és que ha de ser de primera residència i per a unitats familiars o bé per a persones soles, com en el cas de Pont de Molins”, diu Giol. Amb el patrimoni immobiliari, el bisbat de Girona no busca fer negoci, sinó mantenir-lo en bon estat. “Els lloguers han de permetre una gestió raonable i sostenible dels immobles, de manera que quan toqui fer una rehabilitació estructural d’una casa, es pugui fer –explica Giol–. Que quan s’hagi de canviar un teulat es pugui assumir la despesa i es pugui anar fent la rehabilitació d’altres rectories que ara mateix estan tancades”.

“El lloguer de mitjana no arriba als 600 euros. Sempre volem estar una mica per sota del preu de mercat. És un lloguer tou. A Girona ciutat per menys de 600 euros al mes no trobes ni un pis d’una habitació. Sempre s’ha tingut clar que els arrendaments han d’estar per sota del mercat privat”, afegeix Genís Sastregener, gerent de la Fundació Sant Martí. “El preu del lloguer depèn de cada rectoria, de si té més o menys metres, de la ubicació, de si té jardí o no, etc. –explica Giol–. El bisbat és present en pobles que ni tan sols són municipi”. La durada dels contractes, que es regeixen per la llei d’arrendaments urbans, també afavoreix trobar llogaters, ja que és d’un mínim de set anys amb una pròrroga de tres. “Molta gent s’hi està entre deu i quinze anys, o més”, afegeix Sastregener. 

A Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany), la rectoria és una masia gran que fa uns 800 metres quadrats construïts i que fa més de quaranta anys que està en desús. A iniciativa de l’Ajuntament, el consistori i el bisbat van començar negociacions per fer una prova pilot que consisteix a fer una modificació urbanística –que encara està en fase de tramitació– que hauria de permetre que es pugui rehabilitar la rectoria i en surtin nou habitatges que es destinin a lloguer a un preu equiparable al del lloguer social, en comptes de l’únic habitatge unifamiliar actual. “La fisonomia exterior continuaria sent la mateixa, però faríem una rehabilitació integral de l’interior. En lloc de tenir una casa de 800 metres el resultat serien nou habitatges”, explica Sastregener. Per a l’Ajuntament, que serà l’encarregat de gestionar el perfil dels aspirants a ser-ne llogaters i quedar-se en aquest municipi d’uns 250 habitants, un dels principals objectius d’aquesta rehabilitació “és perquè els fills del poble es puguin quedar i no hagin de marxar", diu l’alcalde, Oriol Serrà. Si aquesta prova pilot surt bé es podria estendre a altres masies veïnes de la zona.

Tranquil·litat en molts aspectes

Bastiaan Rogier Nierop, dels Països Baixos, viu amb la seva dona, de nacionalitat francesa, a la rectoria de Sant Esteve de Guialbes (Pla de l'Estany) des de fa uns quants anys. Per la seva feina, tots dos viatgen molt: França, Alemanya, Anglaterra, els Estats Units... Però els agrada tenir el seu camp base en aquest petit poble del Pla de l'Estany. “Ens van ajudar els veïns del poble per saber com ho havíem de fer per llogar la rectoria –explica Nierop–. Al meu país sempre he viscut en pobles petits i tant la meva dona com jo valorem molt la tranquil·litat”.

“És molt més tranquil que viure en una ciutat. I això que jo mai m’hauria pensat que acabaria vivint en una rectoria”, diu Aiguabella. “Però està molt bé viure-hi. No tens veïns, no molestes a ningú amb el nen i saps que no enriqueixes mans privades”, afegeix Fontdecaba. “Una de les coses que em dona molta tranquil·litat a l'hora de viure aquí és que me n'aniré si jo ho decideixo, però ningú no me n’expulsarà. No és d’un particular que potser més endavant necessitarà l’habitatge pel motiu que sigui al llarg de la seva vida –diu Frigola–. Només podria ser per un auge de vocacions o l’arribada de molts capellans i no sembla fàcil que això hagi de passar”. Frigola, amb 51 anys, no sap si es veu vivint a la rectoria d’aquí vint o vint-i-cinc anys. “No ho sé pas. No hi penso”, conclou.