L'antiga fàbrica d'armes de l'Empordà que aflora en anys de sequera extrema

GironaNo només l’església de Sant Romà de Sau és un termòmetre de la sequera a Catalunya. Al pantà de Darnius-Boadella, a l’Alt Empordà, una inusual fàbrica d’armament només aflora en anys de sequera extrema, com ara, en què l’embassament està registrant el mínim històric de capacitat. Edificada a mitjans del segle XVIII, es tracta de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga, el primer alt forn per produir ferro de fosa a Catalunya. Una aventura industrial única al Principat construïda a la vall de la Muga, un territori aspre i feréstec a cavall entre l’Empordà i la Garrotxa i clau per al control fronterer amb França.

Els edificis de la colònia industrial que avui encara queden drets són el testimoni d’un alt forn que va suposar un gran trasbals per a tota la comarca. El 1773 va començar la fabricació d’armament, sobretot bales de canó que es farien servir al castell de Sant Ferran de Figueres o a la Ciutadella de Roses, des d’on també s’enviaven per mar on fes falta. Però quatre anys abans ja havien començat els problemes: des de Madrid es van dictar mesures de protecció de la llenya, que dictaven que els arbres de gran part de la comarca quedaven reservats per fer carbó vegetal en exclusiva per a la reial foneria. “Això va originar un conflicte entre l’exèrcit i la societat civil empordanesa que acabaria sent arbitrat per un ministre”, recorda Marià Baig, doctor en ciències físiques i membre de l’Institut d’Història de la UAB, que ha publicat uns quants articles divulgatius sobre aquesta antiga foneria.

L’altre problema va venir del nord. Tot i haver-se firmat el tractat dels Pirineus un segle abans, no va ser fins als tractats de Baiona (diferents negociacions que s'acaben el 1868) que la frontera entre Espanya i França no va quedar formalment delimitada i sense incursions dels respectius exèrcits. La fàbrica d’armament, construïda en un lloc molt poc habitual per ser força aïllat, pretenia ser una demostració de força d’Espanya. Però alhora es va convertir en un esquer per a les tropes republicanes franceses, que la van veure com una important font de subministraments. Només dues dècades després d’entrar en funcionament, va ser ocupada pels francesos el 6 de maig del 1794, en una acció llampec de la Guerra Gran (1793-1795).

Les tropes espanyoles van intentar infructuosament recuperar-la, en el que es coneix a la comarca com les batalles de Sant Llorenç de la Muga. El resultat va ser una ordre de destrucció des de París de les parts principals, tant del forn com dels mecanismes hidràulics. S’apagava així el que havia estat el projecte ideat per un emprenedor de la Jonquera, Pere Grau Aballó, que va pensar a aprofitar el corrent hidràulic de la Muga per crear aquesta obra d’enginyeria.

La colònia que encara perviu

Però la foneria encara tornaria a bategar al segle XIX. Baig recorda que el 1854 una reial ordre va permetre el retorn de la foneria a mans privades després de vendre’s els terrenys en subhasta. No era un complex qualsevol. Es tractava d’una veritable colònia industrial, que tenia al centre l’edifici de l’alt forn, amb dos grans mecanismes hidràulics que facilitaven la combustió. Al voltant, tot de magatzems, tallers, cases per als oficials i obrers, estables per als animals necessaris per al transport del carbó i el mineral procedent de mines pròximes. També tenia una resclosa amb el canal d’aigua i molt a prop l’ermita de Sant Sebastià, que ara es pot tornar a veure per la poca fondària del pantà, que va ser convertida en capella per al servei de la comunitat.

Si bé la colònia de la foneria va quedar sepultada per les aigües de la Muga a partir dels anys 60, la colònia que avui es pot visitar encara que no hi hagi sequera és la de la construcció de l’embassament. Situada entre els pobles de Darnius i Boadella, va acollir fins a 150 treballadors durant deu anys. Són els que va durar la construcció per part de l’empresa madrilenya Ulloa S.A. del pantà que des del 2014 es diu de Darnius-Boadella –quan s'hi va incorporar el topònim Darnius–. Joan Vergés i Pineda va estrenar-s’hi com a mestre de la colònia quan tenia 19 anys i ara ho recorda en primera persona al llibre Mentre la Muga i l’Arnera ploraven. Crònica de la història del Pantà (2023).

“Una cinquantena dels treballadors venien del penal de Cadis–recorda Vergés per telèfon–. Normalment, ja estaven a les acaballes de la condemna perquè la zona era temptadora: fàcilment es podia passar a França”. Les classes les feia dins l’església, que compartia amb el mossèn, als fills de vuit o nou famílies de tècnics. Però la majoria dels treballadors eren homes solters que provenien de l’Aragó o Andalusia. Vergés emfatitza que el tracte de l’empresa era correcte, però que els sous eren “molt baixos”: “Si llavors l’ajudant d’un manobre ja guanyava 6.000 pessetes al mes construint a la costa, al pantà només en guanyava 1.000”.

Entre les múltiples anècdotes, recorda com el pantà va ser inaugurat per Francisco Franco a distància des d’Andalusia el 1969. Però el dictador coneixia de primera mà la zona. Josep Pla relatava com Franco es va trobar amb una de les mugades –quan es desbordava la Muga– anant cap a visitar Mussolini a Bordighera (Itàlia) el 1941. Llavors es va allotjar al castell de Peralada, propietat de Miquel Mateu –primer alcalde franquista de Barcelona i amic íntim del dictador– i que va ser un dels promotors del projecte.