Ortega Monasterio, un militar atípic

GironaÚltimament ha estat d’actualitat la personalitat del músic, compositor i militar José Luis Ortega Monasterio, traspassat el 2004. Un documental produït per Anna Teixidor i Marc Faro, emès per 3Cat sobre el prostíbul Gran Escala 2000, instal·lat a Ventalló –Murs de silenci. Gran Escala 2000–, va implicar-lo directament amb una xarxa de prostitució de menors. La família del compositor va anunciar que emprendria accions legals contra 3Cat per les revelacions d'aquest documental.

Ja fa anys, el 1999, que Juli Busquets, fundador de la Unió Militar Democràtica (UMD) i diputat socialista, va retratar-lo com un home d’esperit faldiller –cosa que també atribuïa a la generalitat dels militars–, i d’una conducta atípica, liberal, bohèmia i divertida. Realment, Ortega Monasterio va ser una figura de molts colors, fruit de circumstàncies variades.

Els llibres sobre la UMD l’han evocat com a membre no integrat formalment en el grup clandestí. Ens recorden que el 1975 va ser sancionat amb sis mesos d’arrest al castell de Santa Catalina (Cadis), pel fet d’haver escampat un manifest de suport, i que també va ser sotmès, el 1978, a un tribunal d’honor, que va separar-lo de l’exèrcit, per la vinculació amb activitats lligades a la prostitució, càstig que va ser-li aixecat pel Tribunal Suprem el 1984. Els seguidors de les activitats musicals i de les haveneres particularment, d’altra banda, el coneixen prou bé per la seves intervencions en festivals, grups i composicions, així com per les estades a la Costa Brava. Però Ortega Monasterio va tenir una vida més desconeguda, que el relaciona amb la ciutat i altres terres de Girona.

Veí de Girona

Nascut a Santoña (Cantàbria) el 1918, va quedar orfe ben aviat. Durant la infància va aterrar a Girona, on va ser acollit per unes germanes de la mare, que posseïen propietats al terme de Quart i una de les quals treballava a la delegació d’Hisenda. D’aquesta manera, el futur músic i militar va passar l’adolescència i part de la joventut a Girona, i creixia al costat dels seus germans María José (Madrid, 1913) i Leopoldo (Madrid, 1915).

Va ser alumne de l’institut del carrer de la Força entre 1929 i 1935; en l’expedient escolar van predominar-hi els aprovats, però va obtenir excel·lent en l’assignatura de religió. En moments extraescolars va participar en les representacions dels Pastorets i es va introduir al món de la solfa, els instruments musicals i el cant. Els guitarristes Ramon Perich i Agustí Piferrer van donar-li lliçons reglades o ocasionals.

L’any 1936, el grup familiar apareix empadronat al començament del carrer de Santa Eugènia, encapçalats per les ties Adela (Vic, 1871) i Soledad Monasterio Ituarte (Palma, 1885) i amb servei domèstic a càrrec de Carme Boixa Codina, natural de Sant Privat d’en Bas.

La família, considerada desafecta a la República, va conèixer una etapa dura durant la Guerra Civil. El jove Leopoldo, afiliat a la Falange, va ser assassinat el setembre de 1936 i altres membres del grup van ser empresonats. No ha de sorprendre, doncs, que José Luis fugís, a través de l’Alta Garrotxa, pel coll de Malrem, cap a França i s’incorporés a l’Espanya de Franco com a lluitador requetè. Ascendit a tinent provisional d’infanteria en el decurs de les batalles del 1938, durant la postguerra va prosseguir la carrera de les armes, la mateixa que havia estat la del progenitor i de l’oncle matern: el general de cavalleria José Monasterio Ituarte (Palma, 1882-València, 1952).

Guàrdia Civil a Puigcerdà

Les destinacions castrenses el van dur a escenaris del nord d’Àfrica i a consolidar els ascensos professionals a Jaca. Interessat per la pràctica esportiva, va treure’s el diploma d’esquiador i escalador i el títol de professor d’educació física. Essent capità, el 1956 va optar per incorporar-se a la 124 Comandància de la Guàrdia Civil i esdevingué responsable de la companyia de fronteres de Puigcerdà, on va poder practicar l’esquí i combatre les infiltracions antifranquistes. Va estar-s’hi fins al 1961, data en la qual va ascendir a comandant. Després d’una estada breu a Maó, l’octubre del 1963 va optar per passar a serveis civils i esdevingué cap de protecció civil a Palamós, una tasca burocràtica que li va permetre dedicar una part de la setmana a l’afició principal i a l’ensenyament de l’art que s’expressa a través del cant i els instruments. A Palamós va restar-hi fins al 1972, quan va obtenir el grau de tinent coronel.

Col·laborador de 'Presència'

Curiosament, el 1965 el trobem també al començament del setmanari Presència, la revista que editava Manuel Bonmatí i conduïen Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats. Val a dir que la poetessa Maria Castanyer, veïna gironina de joventut al carrer de Santa Eugènia, va tenir molt a veure amb aquella incorporació.

Hi va publicar tres o quatre col·laboracions sobre temes musicals –signades amb el pseudònim de Picabea–, en una de les quals va posar un zero a Raimon com a guitarrista. En una altra, sobre els festivals de la cançó, va queixar-se de la poca qualitat literària de les composicions: “Los letristas, generalmente, no dicen nada, o queriendo decir mucho, nos ofrecen ese absurdo tipo de canción-plegaria, inadecuada e irreverente, que no ha encontrado su sitio […] Creo que uno de los espectáculos más deprimentes –del que no puede culparse a la juventud– es el ver a una pareja, bailar indecorosamente, a los acordes de una oración, con ritmo de rock lento”.

Home de diversos posats i diverses cares, retirat amb el grau de coronel, va ser certament un militar poc comú, atret més per la música, els festivals i altres connexions d’oci i negoci que per la milícia.