Òmicron

Passejava pel mercat de San Juan, a Guadalajara, Mèxic, ple de gent, per passadissos estrets de fruita i abelles, de carn, de peix i de mosques, entre parades d’escarabats per menjar, i vaig veure un carnisser que pelava un cap de vaca a cops de matxet. Jo no havia vist mai un cap de vaca sense la pell ni havia vist mai aquell altre cap sense pell que devia ser de cavall –el dia abans, en un restaurant, hi havia un bust sencer de cavall dissecat, penjat a la paret.

El mercat de San Juan és el més gran d’Amèrica Llatina i vaig pensar: el mercat de Wuhan no deu ser gaire diferent d’aquest. I no sé si va ser allà o a l’avió o ja a casa –perquè la meva filla l’havia passat la setmana abans– que vaig enganxar tampoc sé si un constipat, una grip o la covid òmicron. 

Tinc poca experiència en infeccions, ni tan sols sé si he passat mai la covid. Però la segona nit a casa va convertir-se en una de les més fredoligues que hagi passat mai, com si el cos, que durant una setmana s’havia aclimatat a la calor tropical, en poques hores hagués estat envaït a sang i espasa i fins al moll de l’os per la fred. Amb la fred va entrar la malaltia, i em vaig passar la nit sencera tremolant a sota les flassades com un posseït, i els dies després no vaig valdre per a res.

Van ser quatre o cinc dies, estirat, un parell dels quals fet un nyap i amb el sentiment de “no som res”. El cansament pel viatge i el jet lag es barrejaven amb la malaltia. Fatiga, mal de coll, estossecs... Per primer cop en dècades, vaig haver d’anul·lar una feina. Per a mi era tan excepcional que ho trobava interessant. Vaig comentar-ho a una amiga. “Em passa igual –em va dir–, mai em poso malalta. Veig el meu marit estirat amb la grip i em fa una mica d’enveja”.

Una mica està bé, però va acabar sent pesat. El cansament no només m’impedia treballar, també m’impedia llegir, m’impedia fer res que no fos reposar, beure suc de fruita envasat i tancar els ulls o entretenir-me mirant la llar i el pas de la llum per terra. No tenia força ni per retreure’m no tenir-ne. Va ser un abandonament relaxant, esclafat pel pes de la malaltia i sense gaire preocupació, sabent que me’n sortiria. Estava sol a casa. Sentia gustos estranys a la boca, de medicina o de virus, qui sap. Però el silenci i la solitud m’ajudaven a anar buidant la brutícia com qui neteja a fons una casa, baixant els mobles vells i els trastos al carrer –entre els quals, el mateix virus–, sense presses, sense recances, i una experiència tan poc freqüent per força va haver de ser bona tant per al cap com per a la resta del cos.