Odontologia
M’havien d’arrencar un queixal, però hi vaig anar. Em vaig plantar a la consulta que combina taller mecànic i carnisseria.
Abans de l’extracció, acaronava el queixal com una gossa el seu fill, amb la llengua. El llepava per consolar-lo i li deia adeu. Sense ell, la cova no tornaria a ser mai la mateixa.
Ocean eyes al fil musical. Estava bé. El dentista em va donar dos ansiolítics, com dient: en fas cara. Vaig recordar un lema que Nietzsche treu dels estoics: “Amor fati”, estimar-se el destí, acompanyar-lo. Celebrar l’extracció. Vaig comentar-l'hi al dentista. Em va dir que fantàstic i que quan m’arrenqués la dent ja veuríem si em serviria de gaire. Vaig tenir ganes de contestar que anava armat, però vaig callar, per prudència. Segons l’estoïcisme, tot és mental. Quan, començant a remenar-me, el dentista em va preguntar si em feia mal, vaig contestar que sí, la veritat, però que el dolor en bona part és subjectiu. De subjectiu res, em va dir. No em va fer cap gràcia, però més val un dentista antiestoic.
Com si em faltés pell, els quaranta minuts de punxar, trepanar, trencar i burxar vaig tenir els ulls ben tancats i la boca ben oberta. Em guiava pels sorolls, els sotracs i el pes de l’instrumental que el dentista em deixava sàdicament a sobre el pit. Vaig passar tres quarts d’hora amb la tensió d’un aterratge aeri d’emergència a l’Everest, entre muntanyes en forma de dents, no s’acabava mai. Vaig obligar-me a imaginar els moments més agradables de la vida, com si m’haguessin de distreure, camins de l’Ardenya, rieres, ocells i corrents submarins, algues i nacres ja extingides, bancs de peixos platejats, però a dintre el cap tot se’m tenyia de color vermell, va costar.
Queixal enderrocat, punts cosits, ara jec al llit amb la galta abonyegada i adormida. Ja em vindrà, quan passi l’anestèsia, de convertir-me en el boxejador després de la derrota. A la sala d’operacions hi havia dues pantalles. Una era al sostre, plana, a sobre meu, amb el canal 3/24. Borrosament -perquè et fan treure les ulleres- hi anava veient l’extracció del queixal del Procés, votació a votació. La segona pantalla era més interessant. Després de l’extracció, amb les ulleres posades, vaig passar una estona mirant-la: s’hi veia una radiografia de mitja calavera, amb la dentadura i els forats del nas. Quin privilegi veure’s la calavera, la meva cara d’aquí trenta, cinquanta anys, amb un queixal menys, avançat a la bestreta, com si la mort, amb el recaptador del pas del temps, ja comencés a cobrar-se els plaers de la vida, en aquest cas la manduca.
