La nosa del català

Caminava per l’Ardenya l’altre dia i vaig trobar-me tires llargues de plàstic penjant a les branques dels suros per indicar als motoristes quins corriols havien d’agafar. Un cartell conjunt dels ajuntaments de Santa Cristina i Sant Feliu avisava que era senyalització excepcional del Trial Costa Brava. Molt a la vora, cartells de Circulació Motoritzada Restringida, Zona de Cria d’Espècies Vulnerables, etc. Sent prohibit fer motocròs pels corriols, cada any dediquem un parell de dies a celebrar-lo i a publicitar-lo.

Però el disgust no va ser res comparat amb el que vaig tenir el dijous mateix a la tarda, veient el ple d’investidura. Un ple transcendental sobretot per als catalans, perquè la formació del govern espanyol depenia dels vots independentistes. Molta gent seguiria els discursos, que en una ocasió tan solemne ara podien fer-se en català.

I em surt Gabriel Rufián i em fa el discurs en castellà? Només va deixar un moment al final en català per a les batalletes amb Junts, que és com dir per a la part dels pallassos. Em va caure l’ànima als peus. O sigui, tens l’oportunitat d’elevar l’idioma, de divulgar-lo, de normalitzar-lo, d’alliberar-lo una mica, de posar-lo al nivell que li toca, de fer-lo present a tots els televisors i ràdios en un moment de pèrdua galopant de parlants, i què fas?

L’amagues. Te’n dones de menys. El provincianitzes. Demostres que no cal, que és sobrer, que malbarata recursos. Que el natural és prescindir-ne. Que no es mereix reparació. Que tot això del català és una comèdia. “No pateixis -li dius a l’Estat-, que allà on no arribin els teus jutges, els teus Vox i les teves polítiques lingüicides, ja hi arribaré jo”.

Hi ha hagut dos moments devastadors per a l’idioma. El primer va ser quan els presos polítics van renunciar-hi en el judici del procés. Tota una lliçó de diglòssia assumida, també retransmesa. El segon va ser l’altre dia amb el discurs de Rufián. La campanya de la Queta va agafar de cop el seu sentit profund: la dentadura d’una calavera, el somriure sinistre de la hipocresia.

Ja poden anar fent campanyes de cara a la galeria. El català els fa una nosa terrible. Prediquen la independència i practiquen la submissió voluntària. Són tan cecs al valor d’un idioma que ni s’adonen de fins a quin punt en depenen la llibertat i la riquesa dels catalans.

Les curses de motocròs en espais naturals protegits demostren el nostre ecologisme. Els usos lingüístics dels polítics catalans són igualment devastadors. En un i altre cas, dubto que en tinguin cap consciència, però no puc descartar res.