Cada paisatge té el seu millor moment i el de la meva ciutat és just en aquesta època. Surto a visitar-la un dimarts a les deu del vespre. Quin privilegi, la solitud, la intimitat sense ni un cotxe. En tot el carrer, llarg, compto deu cases amb llum. A l’Escola de Música estan acabant un concert. Al nucli medieval, soroll de plats i veus xineses quan passo darrere la cuina del restaurant Gran Muralla. Miro pel vidre el menjador i està completament buit, totes les taules amb les tovalles blanques, sense cap cobert.
Els avis ja són al llit, i aquí són majoria. Ni un sol estranger ros. El personal que em vaig trobant no és el de dies: un adolescent marroquí amb màniga curta, el paquistanès encara a la caixa del supermercat, l’home que pentina la platja de punta a punta amb el detector de metalls, el barbut abrigat que seu en un banc davant de mar amb tres llaunes de cervesa per obrir, el parell de nois sud-americans que fumen en un altre banc, amb el patinet elèctric al costat, la noia que renya una gosseta que es diu Rita i fa la mida d’un conill i trota per la platja amb un anorac negre de gos i un llumet vermell ridícul en forma de cor penjat al collar.
Com les tres llums d’unes barques que pesquen just a fora de la badia o el mateix llum del far, el llumet de la gosseta sembla que s’hagi despenjat de la il·luminació de Nadal. Per sort, a la meva ciutat, la il·luminació és humil i discreta. Gairebé és un miracle. Al passeig del Mar consisteix en una simple garlanda de llums daurats que va en ziga-zaga d’una punta a l’altra del passeig i sembla el sostre d’un envelat de festa major. Despullada d’elements religiosos, la decoració dels carrers s’agafa a motius florals extravagants, però en bona part són garlandes amb milers de llumets daurats, les monedetes d’or del consumisme. El gran avet que han plantat en un extrem de la badia també l’han vestit de llumets daurats, d’un color més propi de la fulla seca dels plàtans aquesta època que no del verd dels avets.
És ben curiós, aquest bosc dispers d’avets elèctrics que s’encenen i s’apaguen als aparadors de les botigues tancades, a les places o darrere els finestrals d’alguna casa. Aquesta nit no es veu la lluna i tota la llum és artificial. No fa gens de fred, però les finestres estan tancades i no se sent com a l’estiu el cor estúpid dels televisors. Es dona així una simbiosi molt agradable entre el silenci i els llumets nadalencs intermitents, de manera que el silenci els fa més lluminosos i ells, al seu torn, encenent-se i apagant-se, tornen el silenci més silenciós.
