"Nadal sense turrú, no és festa per dingú"

PerpinyàLes tradicions nadalenques de la Catalunya del Nord i la del sud són similars però també tenen les seves diferències. Les similituds són moltes. Per exemple, la tradició del pessebre és a banda i banda de la frontera -de fet, és un costum estès en el conjunt de la Mediterrània cristiana-, “però al sud estan més desenvolupats”, segons explica Pere Manzanares, activista cultural. “Els pessebres vivents els van introduir al nord el cantautor Jordi Barre i el poeta, historiador, polític i promotor cultural Esteve Albert a la dècada dels anys 50 o 60”, afegeix.

Quines o rifles, tant se val

De quines, rifles, que se’n diuen al nord -paraula que ve de rifes-, i que en altres llocs dels Països Catalans s'anomenen quintos, plenes o loteries velles, també se n’han fet tota la vida. “Fins als anys 70 eren cosa de desembre i fins a mitjan gener, perquè estava molt regulat, però ara se’n fan gairebé tot l’any, perquè és una font de recursos econòmics”, diu Manzanares. “Fa uns anys es van multiplicar perquè ara també s’han convertit en rifles comercials, en què es pot guanyar en una rifla 1000 € o 2000 €. Però ara s’ha regulat encara més i les associacions no en poden fer tantes com voldrien”, afegeix Hervé Pi, un dels fundadors de l’associació cultural Aire Nou de Bao. A les rifles també es fa com a les quines, cantar alguns números acompanyats de dites populars per crear complicitats, dibuixar un somriure entre els assistents i, de passada, ajudar que no es perdin o crear-ne de noves. L’1 se sol acompanyar de “soldat segur” o “El més petit de tots”; el 26, de “Per Sant Esteve, el dia s’allarga un pas de llebre”; així com cada desena es presenta com a pelat, sigui el 10, el 60 o el 80. Però al nord també piquen l’ullet a les pròpies realitats estatals. “60, la jubilació d’abans”, “63, la jubilació d’avui” o “84, la jubilació de demà”. I d’altres com el 75: “Bum, bum, els pallagostins de juliol”, en referència als parisencs que hi baixen per vacances.

El tió, ¿tradició nova o tradició recuperada?

“El tió va arribar al nord fa uns 40 anys. Com un dels fundadors de les escoles La Bressola, vaig ajudar a introduir-lo el 1976 a la primera escola que es va obrir a Perpinyà”, recorda Pere Manzanares. Però hi ha qui creu que en altres contrades ja es feia abans. “El tió és una tradició que ja hi era, però més a muntanya, més del Vallespir que de la plana del Rosselló", diu l’historiador de l’art Eric Forcada. De fet, Manzanares va més enrere: “Tinc entès que ja hi havia la tradició a la Cerdanya francesa a principis del segle XX, perquè aleshores el contacte era molt més freqüent amb l’altra part de la Cerdanya". La tradició va durar fins a la guerra de 1936. "Llavors es va perdre”, afegeix. Però no a totes les comarques del nord del país va ser igual. “Fa uns vint anys, quan treballava a l’escola La Bressola de Prada de Conflent, vam començar a fer cagar el tió i allà era una tradició nova, gairebé exòtica. En canvi, quan vaig anar a Perpinyà, tot estava molt més establert: el ritual, etc.”, diu Íngrid Obiol, avui coordinadora pedagògica de l'APLEC (Associació per a l'Ensenyament del Català) de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia.

Caganer o cagaire

“El cagaire és d’importació ideològica”, afirma Forcada. “La figura del caganer -cagaire a la Catalunya del Nord- en els pessebres és relativament nou”, diu Pi. Amb tot, hi ha una escultura del segle XIV en un edifici d’Illa en què es representa un home amb els pantalons abaixats suposadament defecant i hi ha qui afirma que va ser el primer caganer dels Països Catalans. En canvi, l’historiador de l’art Eric Forcada no ho veu igual. Diu que es tracta d’una escultura que era un senyal de les cases o carrers on hi havia bordells i que es van esculpir després de l’ocupació de l’armada espanyola de Catalunya amb la Guerra dels Segadors. També n’hi ha Barcelona i en altres ciutats dels Països Catalans. “Va passar de ser un cagaire a un cardaire”, diu en un capítol del programa Sem Cultura de France 3 Occitanie. “El caganer és una tradició que ha vingut del sud. Normalment, aquí es deia cagaire, però com que el substrat lingüístic rossellonès s’ha anat perdent i el català ja no es transmet dins de casa sinó que s’aprèn a l’escola, es parla un català més estàndard”, diu Manzanares.

Torrons, turruns i l’àpat de Nadal

En l’accent rossellonès, segons com, tanquen tant la o que acaba sonant com una u. “Del Canigó en diem Canigú, i del torró, turrú”, explica Pi. De torrons se’n mengen des de fa dècades a la Catalunya del Nord, i una empresa de dolços de Perpinyà dels anys 50 venia torrons en una capsa metàl·lica amb la frase: “Nadal sense turrú, no és festa per dingú”. L’àpat de Nadal també sol ser diferent. Així com al sud l’escudella i carn d’olla és el plat per excel·lència, al nord hi ha més costum de “rostir un capó, una oca o un pollastre perquè l’escudella i carn d’olla no té el caràcter festiu que té al sud”, diu Manzanares. Les neules tampoc són habituals del nord. No se'n venen, i qui en menja a casa és que les ha comprat al sud.

La celebració dels Reis

La celebració dels Reis d’Orient és minoritària, per bé que fa més d’un segle no era estranya en algunes contrades. El poeta Josep Sebastià Pons -nascut a Illa el 1886- escriu en el seu llibre autobiogràfic L’ocell tranquil que anava a esperar els Reis d’infant, cosa que fa pensar a Forcada que devia ser “entre 1890 i 1894” i que, per tant, aleshores era tradició. De fet, Josep Sebastià Pons té un poema titulat Tres reis d’Orient. Pi, d’ascendència nord-catalana, els va tenir en la seva infància: “Alguna cosa sempre queia”. En canvi, Manzanares, fill de la Retirada -pare nascut a Llorca (Alt Guadalentí, Múrcia) i mare nascuda a Gironella (Berguedà)-, no en va tenir mai. 

Actualment, les cavalcades de Reis són escasses i no tenen un gran seguiment popular, tot i que en algunes poblacions com Portvendres les volen consolidar i en les etapes anteriors a l'arribada de Louis Aliot a l’Ajuntament de Perpinyà també se’n feien a la capital rossellonesa. Per què van desaparèixer de l'àmbit públic quan a finals del segle XIX hi eren? "Va ser per la politica republicanista de la III República francesa, que era tan antimonàrquica com anticlerical… i amb molta cura d'educar ideològicament el poble i els pobles de l'Estat. La III República francesa va ser la més militant i la més radical pel que fa la imposició del republicanisme", conclou Forcada.