Josep Maria Joan Rosa: "El Museu del Joguet de Catalunya és un museu del poble perquè s'ha nodrit en gran part amb les donacions"

FigueresRere les vitrines, immòbils, els milers de joguets que s'exposen al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, són avui objectes inerts i no aptes per al joc, però tots ells guarden una història entranyable, viscuda pels nens que van jugar amb ells i que hi van compartir aventures, també converses, plenes de tendresa i imaginació. Algunes d'aquestes històries, com les de les joguines rescatades d'un contenidor o cedides per donants anònims, són desconegudes, però d'altres han sortit a la llum perquè les han explicat els antics propietaris del joguet, o els seus familiars, en cedir-los al museu. Històries entranyables que ens expliquen la fascinació del nen Salvador Puig Antich pel seu trenet elèctric, que les seves germanes van donar al museu figuerenc; o sobre el vincle que va mantenir Quim Monzó amb els seus patins, que avui s'exhibeixen al museu; o sobre l'atracció del nen Ernest Lluch pel seu cavall de cartró, o sobre l'emotiva relació que es va establir entre l'Osito Marquina, la joguina preferida d'Anna Maria Dalí, amb el seu germà Salvador Dalí i el poeta Federico García Lorca.

Una nota al costat de cadascuna d'aquestes joguines informa el visitant de qui en va ser el propietari, però qui coneix amb profunditat el vincle de cada nen o nena amb la seva joguina cedida al museu és el seu fundador i director des de la seva creació, fa 41 anys, Josep Maria Joan Rosa. Són històries que el director del museu té ben vives a la memòria i sempre que en té l'oportunitat les explica emocionat. Ara les vol relatar davant una càmera perquè quedin enregistrades i no caiguin en l'oblit.

Un museu "del poble"

“Aquest museu ha deixat de ser una col·lecció de joguets per ser la història del joguet a Catalunya”, diu Josep Maria Joan Rosa, que destaca que és “un museu del poble”, ja que s'ha nodrit en bona part gràcies a les donacions de molts ciutadans. Ell va ser el primer a aportar-hi les seves joguines. La seva fascinació pels joguets es va despertar el dia que, en tornar de Barcelona, on va estudiar per ser aparellador i va tenir les primeres feines relacionades amb aquest ofici, va adonar-se que havien desaparegut les seves joguines que els pares li guardaven en una caixa a la rebotiga del negoci familiar, la Tintoreria Joan de Figueres. En recorda un mecano, un cinema Nic, un ós de peluix... “Els pares ho havien llençat tot", lamenta. Llavors va començar la seva dèria per adquirir joguets. "Anava a Can Llaunetes i a la botiga de la senyora Torremilans, coneguda popularment com a Can 95, i comprava joguets com els que jo havia tingut de petit”, recorda. I així va néixer la col·lecció que, quan es va exposar al Palau Güell de Barcelona, l'any 1972, va ser elogiada per Manuel Vázquez Montalbán en un article a la revista Triunfo titulat La noche de los juguetes vivientes.

J. V. Foix i Joan Brossa, entre altres personalitats del món de la literatura i l'art, van ser els primers admiradors de la col·lecció de joguets de Josep Maria Joan Rosa i també inspiradors i guies en la creació del Museu del Joguet. "Brossa, que va dedicar sonets i sextines al museu, va fer-ne cartells i va donar-hi joguines; em deia que per mantenir viu el museu no havíem de mirar només cap al passat, sinó també cap al futur, i crec que aquest esperit l'hem mantingut sempre", diu Josep Maria Joan Rosa.

"El museu és com casa meva"

Nascut al carrer Ample de Figueres l'any 1940 –"un mal any, en ple franquisme", lamenta–, Josep Maria Joan Rosa viu amb la seva dona, Pilar Casademont, molt a prop del museu, amb seu a l'edifici de l'antic Hotel París de Figueres, amb entrada al carrer de Sant Pere, però amb privilegiades vistes a la Rambla. A pocs metres de distància, doncs, es concentra el seu món, les seves dues cases. "Passejar-me pel museu és com ser a casa meva; de fet, molts dels joguets que hi ha els havia tingut jo a casa meva", confessa. Als seus 83 anys, i tot i que delega algunes tasques de gestió del museu, en continua sent el director i cada dia és el primer a arribar-hi. No li cal despertador, és de llevar-se d'hora, a les sis del matí, sigui feiner o festiu, i només trenca la seva rutina d'arribar abans que tothom i obrir les portes del museu quan va al Quebec a veure la seva filla i la seva neta.

El tintorer que volia ser artista

A Figueres se sent estimat i algú encara el coneix com "en Joan tintorer", en al·lusió al nom de la tintoreria que van tenir els seus pares a la ciutat. Ell hi va treballar pocs anys, i d'aquella etapa recorda que "anava sovint en bicicleta amunt i avall per Figueres carregat de roba per rentar" o que quan hi havia alguna defunció a la ciutat, "la família del difunt portava la roba a la tintoreria perquè la tenyissin de negre per complir el costum de vestir de dol durant un temps". El pare volia que en Josep Maria fos el continuador del negoci i el va apuntar a estudis de comerç a la Salle. "Vaig fer de tintorer durant cinc o sis anys, fins que un dia vaig dir als meus pares que jo no estava fet per a aquella feina i que volia ser artista. Vaig donar un gran disgust als pares, però em van deixar seguir el meu camí", explica. Els estudis d'aparellador a Barcelona li van obrir "portes i paisatges" i li van permetre establir contacte i amistat amb persones del món de l'art que van jugar un paper clau en la creació del futur Museu del Joguet. 

Conscient que Figueres ara ja no és la ciutat on totes les famílies es coneixien, Josep Maria Joan Rosa vol que el Museu del Joguet posi el seu gra de sorra "perquè els nouvinguts se sentin seva la ciutat i s'hi integrin". Ho fa, per exemple, obrint les portes del museu als nous figuerencs, durant uns dies a l'any, per explicar-los com a través de les peces que s'hi exposen es relata la història del joguet a Catalunya, i la història del poble que ha ajudat a construir aquest museu gràcies a les joguines que hi han donat.