Avui serà un article trist. L’eliminació de les lectures obligatòries a la selectivitat és la cirereta del pastís de la supressió de la literatura a l’ensenyament. Culmina un procés. L’efecte que tindrà sobre la cultura i la llengua catalanes serà molt més dramàtic que sobre la cultura i la llengua espanyoles, que tenen més recursos, però, enllà d’això, l’escola pública ja no permetrà que tots els alumnes puguin aprendre a llegir seriosament. Trieu vosaltres mateixos què us estimeu més llegir, els direm des d’ara, i ja us ho fareu.
Ens hauríem posat les mans al cap si ho hagués decretat Vox. Però és un acte de censura molt més greu que prohibir quatre revistes en una biblioteca. Així titulava un article l’altre dia el pedagog Jaume Funes: “No saben leer y no hace falta que sepan.” Em pregunto com hauria arribat ell als seus càrrecs si els seus mestres haguessin pensat igual. Després la gent vota extrema dreta, que porta a la mateixa destrucció però amb menys hipocresia i cinisme. Després la gent es refugia en l’abstenció.
Veure com s’engeguen a rodar els esforços de civilització que aquí ens enorgullien tant és un tràngol difícil. El millor de la vida ho dec als mestres i als professors que van ensenyar-me a llegir. Va ser sempre a l’escola pública, i les millors classes van ser en la forma de lliçó magistral. De lliçó magistral, sí, tan bescantada, però la manera més antiga, honesta, essencial i eficaç de transmetre coneixements a través de l’entusiasme, de professor a alumne i d’alumne a professor, perquè la comunicació mai és unívoca. La lectura no va ser mai sense esforç: ni encara avui, perquè els plaers són més rics si presenten una certa resistència. És molt dur veure com per ignorància i frivolitat hem anat negant progressivament als nostres propis fills la conversa amb si mateixos a través dels llibres, que són el contacte directe amb la llibertat i la clau de volta de la intel·ligència. L’eliminació de les lectures obligatòries és un prefaci al nihilisme, potser un epíleg a milers d’anys d’un ensenyament que, a través de l’escriptura, anava passant d’una generació a l’altra el patrimoni espiritual, la meditació que segons Aristòtil és el privilegi dels déus.
Naturalment, l’humanisme trobarà la manera de sobreviure. Mentre la nostra espècie visqui hi haurà sempre qui pugui i qui vulgui pagar-s’ho, però els irresponsables que han pres decisions com aquesta es mereixen constar en lletres d’or al monument que els nostres pitjors enemics els aixecaran un dia o altre, d’això no en tinc cap dubte.
