Sento a la ràdio que el Govern ha encarregat una enquesta sobre la felicitat dels catalans, i que té intenció d’anar-la repetint almenys una vegada cada any. Senyal que ha sortit bé. I ha sortit bé perquè la mitjana de la nota és molt alta, un 7,2, un notable. Els catalans som notablement feliços, segons l’enquesta. Què més pot voler un govern?
Em demano quina nota em posaria a mi mateix i no soc capaç de respondre’m. Tots sabem com és de variable i subjectiu això, segons el dia que tenim, segons la sort, i ningú amb dos dits de front s’ho plantejaria científicament. També sabem tots que no contestarem el mateix a un desconegut que al nostre millor amic, ni en un ambient privat que al mig del carrer, ni en una circumstància distesa que en una de tensa, i que no pensarem el mateix abans que després de dinar. És clar que la nota estarà sempre per sobre d’un 5, perquè si la rebaixem començarem a pensar en el suïcidi. A més, si un desconegut ens pregunta com estem, és d’una educació elemental contestar-li que bé o que molt bé. Educació, per cert, que no té la persona que ens fa una pregunta tan íntima.
L’enquesta introdueix a més una coacció. Si la mitjana és de 7,2, a algú que se senti tan baix com un 5,5 se li està dient amargat i aixafaguitarres, se l’està culpabilitzant: abaixa la mitjana de la festa. És una enquesta amb efectes negatius sobre la salut mental. És previsible, per això mateix, que cada enquesta incideixi en la pròxima i cada any la mitjana vagi pujant per efecte del resultat de l’anterior: és una enquesta a favor de l’autoengany.
Es tracta, suposo, de fomentar una vegada més el conformisme i la falta d’expectatives. Tots ens sentim afortunats d’una manera o altra perquè bé que hem de viure amb el que tenim. Però és justament la insatisfacció, que ens fa tirar endavant. Voler un país panxacontent és com voler anul·lar-lo.
La pròxima vegada, sisplau, que ens preguntin per la felicitat que sentim cada cop que tenim un tracte o altre amb l’administració catalana. Que ens demanin molt concretament sobre algun aspecte relacionat amb la feina dels que gosen fer-nos preguntes absurdes i obscenes. ¿No els interessaria, posem per cas, saber de quina manera afecten la nostra felicitat l’autogovern, la sanitat, l’educació, els transports, la justícia, la policia o l’estat del català?
Que ens preguntin si saber que el govern es dedica a fer una enquesta tan frívola i amb unes finalitats de fons tan sospitoses ens torna més feliços o si, al contrari, ens entristeix i ens inquieta.
