L’altre dia em vaig trobar una muda de serp al mig d’un camí. Se’m va acudir que eren les rebaixes i que la pell de serp m’avisava perquè no tornés a esquivar-les, un altre any.
Hi ha gent que s’ho passa de primera comprant roba. Es vesteixen de vint-i-un botó i es perfumen per a l’expedició a les botigues. Es compren roba per anar a comprar roba. Però per a mi és un suplici, mai sé què triar i mai coincideixo amb els gustos del venedor.
Però hi ha una cosa pitjor que comprar roba, que és llençar-ne. És evident que no soc una serp. Quin horror, obrir la porta de l’armari, amb reticència, com si mogués la llosa pesada del panteó dels avantpassats! Apareixen els morts a l’armari: mudes velles, pells de serp penjant com cinturons, segones meves pells ajusticiades a la forca, vedells sacrificats suspesos en ganxos d’escorxador. Les clavícules dels penjadors s’han vestit amb els meus jos, i els colls de filferro amb forma d’interrogant em pregunten si de veritat penso llençar-los. La roba tremola. Quin psicodrama. Els braços dels jerseis se’m volen abraçar. Les americanes, les jaquetes i les camises velles, descolorides i gastades, s’han desbotonat i m’ensenyen el pit: apunyala’ns, si tens valor! Pels escots veig cors que bateguen i pulmons que encara respiren. Necessito sang freda.
Agafo la bossa d’escombraries. Em carrego de valor i començo a despenjar l’arxiu de mòmies. Una camisa blanca i tísica que vaig fer servir un cop fa 30 anys, per al meu casament; una jaqueta passada de moda que mai m’he posat, dany col·lateral d’unes altres rebaixes; una camisa fúcsia que portava a San Francisco quan hi vaig presentar un llibre; uns texans que em van afavorir tant en aquella cita i que han guardat el secret, hi estic en deute però estan desgastats, esquerdats al cul, esfilagarsats als genolls, però encara podria posar-me’ls per anar a la muntanya; unes sabates esportives amb la sola llisa i pelada, que somriuen i treuen la llengua com dos gossets fidels, tant que les he trepitjat! A la sola hi ha sorra de la meva joventut i al cotó del jersei hi queda pols, perfum dels bons moments, l’escalfor…
Per seductora i brillant, per gràcia que em faci la roba nova, és una usurpadora. La il·lusió no compensa l’enyor. Llençar roba, per comptes de treure’m anys, me n’afegeix. No em podré posar mai més aquesta samarreta de quan era jove? I si un dia..? L’acabo llençant a la bossa d’escombraries amb violència, esquinço una pàgina de la meva biografia. Llençar la roba no és gens fàcil. La desnono de l’armari i és com si m’arrenqués tires de pell.
