El mite del petó al cul de la lleona de Girona, una recreació tergiversada
La llegenda de l'animal de pedra, simpàtica i anecdòtica, és històricament discutible i ha estat deformada
GironaEn el parc temàtic de la Girona vella, la columna dita “de la lleona” s’ha convertit en un dels reclams emblemàtics per als turistes que es deixen guiar en la visita a la ciutat. Forma part del relat de nous mites i llegendes de Girona, que han servit per substituir personatges, abans molt venerats, com l’inefable Gerió; Narcís, el de les mosques; l’emperador Carlemany, i el brigadier Álvarez de Castro. Es tracta, sens dubte, d’una recreació llegendària simpàtica i anecdòtica, però històricament discutible i tergiversada. El mite, com algú ha dit, no descriu el que va passar, sinó el que passa, i facilita l’acceptació de l’ordre vigent.
D’entrada, cal ressaltar que el carnívor esculturat no és una lleona ni una mona, sinó un lleó. D’altra banda, la columna s’associa a un vell hostal, però s’apunta alegrement la denominació “hostal de la lleona”, quan realment no va existir mai amb aquest nom. L’establiment documentat era “l’hostal del lleó”, que trobem repetidament als papers dels segles XVI-XVII. L’any 1651, per exemple, era regentat per Joan Lloris.
El cronista oficial Enric Claudi Girbal (Girona, 1839-1896) va ser un dels observadors directes de la columna de pedra calcària, encastada al paviment del carrer dels Calderers, i el primer que va descriure-la. Era l’any 1866, en una guia de la ciutat. L’historiador va repetir la identificació errònia de l’animal com una lleona i, pel que fa a l’origen, va apuntar que no n'havia trobat res. Va fer cas, però, de la veu popular que relacionava la figura amb l’antic hostal. Però no va reportar cap referència a la suposada tradició picaresca de besar el cul de l’animal. És més: en un altre treball que va publicar sobre dites típiques de Girona, desconeixia l’expressió de la pretesa broma feta als nous residents de la ciutat.
Recreadors i deformadors
La columna original del carrer dels Calderers va desaparèixer d’aquell indret el segon terç del segle XIX. Envestida per un carro, que la va malmetre el novembre del 1866, restà feta miques. El propietari, Tomàs Trescens, va voler-l'hi reposar, però la municipalitat va denegar-li el permís, perquè pensava en el trànsit del futur. La peça trossejada va ingressar al museu d’antiguitats de Sant Pere de Galligants. Hi surt, en efecte, en l’inventari d’objectes que guardava el 1870. A hores d’ara la podeu contemplar al Museu d’Art, instal·lat al Palau Episcopal.
Així doncs, tots els escrits que posteriorment s’han referit a la facècia de besar el cul de la lleona són obra de publicistes i comentaristes variats, els quals mai no van veure la columna en el lloc original on centren la tradició. Persones com Carles de Bolòs (Olot, 1885), Jaume Marquès (Sant Martí Vell, 1906), Miquel Oliva (Girona, 1922), Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), Carles Vivó (Salt, 1930) i un llarg etcètera de recreadors que han fet literatura fàcil i falsa. Del “no pot ser veí de Girona qui no hagi fet un petó al cul de la lleona” fins i tot s’ha passat a la dita que tothom que visités Girona i fes el ritual inventat tornaria un altre dia a la ciutat.
La fantasia del petó al cul
En la mateixa línia de recreació inventada s’ha situat la idea municipal de reproduir la columna en una còpia de guix endurit i de col·locar-la a la plaça de Sant Feliu, per tal que els forasters i els gironins poguessin novament petonejar el cul de l’animal. L’explicació oficial, reproduïda en lletres metàl·liques a la paret propera, no pot ser més postissa. Ni l’animal no és cap signe heràldic, ni és obra del segle XI, ni mai va existir un acte a la casa de la vila per rebre els nouvinguts i fer-los besar el cul del carnívor. Pura fantasia.
Va ser el gener del 1986 quan la rèplica de la columna hi fou palplantada. Més endavant s’hi col·locaren uns escalons perillosos d’aproximació. Llavors ningú no va preveure el drama que podia suscitar el mite i el ritual; l’infortuni en un relat màgic. Un francès de 75 anys, Joseph Polizzano, va ser-ne la víctima tràgica el novembre del 2015. Després de relliscar-hi i colpejar-se el cap, va morir a l’Hospital Josep Trueta, poques hores després de l’accident. Els escalons, més que perillosos, havien esdevingut mortals.