El Max Mix audiovisual del Centre d’Observació de l’Univers centrifuga la puta Espanya

GironaLa projecció amb música en directe del trio C.O.U. (Centre d’Observació de l’Univers), format per Joan Pons, Dalmau Boada i Jordi Matas comença amb la inquietant escena inicial de La nit dels morts vivents (George A. Romero, 1968), amb una parella en un cementiri desolat. Però en lloc de l’atac dels zombis, la centrifugadora visual comandada per Isaki Lacuesta i Albert Coma hi envia escamots de militars vestits de gala i guàrdies civils amb tricorni lluent. El trinxat d’imatges d’arxiu (una mena de Max Mix dels 80 empalmant celuloide en lloc de cinta de casset) elabora el seu discurs mitjançant la focalització en la repetició, el detall significatiu, l’obstinació en un gest. És com l’scratch d’un CD d’imatges. Hi ha l’ostentació guerrera d’aparatoses gorres militars, condecoracions brillants al pit, comandaments espanyols que gallegen en una cerimònia pública. Un puny tancat amb guants blancs de gala darrera l’esquena apareix una vegada i una altra. “La guerra que vivim dia a dia però que no s’anomena guerra”, diu un dels textos, amb errades i vacil·lacions, que es van improvisant damunt de les imatges. Tot agafa un to apocalíptic, distòpic. La música de bateria, baix i guitarra va del rock a la psicodèlia, passant pel jazz, l’electrònica o l’Ona Laietana. Inflama i expandeix les imatges. Desfila l’Espanya negra i casposa, la puta Espanya, que en diuen ara, la de la tasca masclista, la de la copa de brandy i l’escuradents a punta de llavi, la de l’exabrupte, la dels caçadors de cérvols, l'Espanya reconsagrada i devota de les processons. Ressons de Buñuel i Goya.

Les imatges s’amplien i mostren els píxels, perden la forma i es converteixen en un calidoscopi psicodèlic de quadradets multicolors, com una bola de discoteca vintage. Apareix l’orgull dels oprimits, negres altius. I un nou referent cinematogràfic: el pop metafísic de Zabriskie Point (1970), de Michelangelo Antonioni, i l’escena final de la luxosa residència al desert que vola pels aires. De la distopia a la utopia hippy. La destrucció de la cultura i la societat de consum en un ball d’objectes que exploten i ballen al ralentí.

Hi ha un fragment amb porno explícit dedicat a la petita mort, entesa (o no) com a pèrdua de consciència posterior a l’orgasme o com el principal objectiu de qualsevol literatura, segons Roland Barthes. A la cadira del costat, una mare tapa els ulls a la filla.

El grup crea atmosferes hipnòtiques i espirals emocionals que arrosseguen el públic, que està assegut damunt de l’escenari, davant dels músics i de la pantalla gran de projeccions. A l'esquena del públic, un gran auditori buit de 1.200 localitats. Joan Pons (El petit de ca l’Eril) executa crescendos repetitius a l’estil Velvet Underground i riffs de guitarra amb reminiscències de Jimi Hendrix.

El grup C.O.U. es va presentar al Sónar de Barcelona amb cert secretisme i ha fet la seva segona actuació a Girona, el passat 24 d’octubre, aquest cop amb la col·laboració excepcional del cineasta Isaki Lacuesta i l’artista Albert Coma. El segell musical Bankrobber i la Marfà-Centre de Creació Musical, juntament amb el Bòlit, han impulsat aquest espectacle absolutament rodó. És una llàstima que aquest vídeo-concert diferent, agosarat i amb mala llet reconcentrada no es pugui tornar a veure. O potser és la gràcia, l’emoció d’haver participat d’un moment únic i irrepetible. Una petita mort que només és nostra.