90 anys fent de pastora
Marina Vilalta encara guarda les ovelles a Bruguera
Bruguera (Ribes de Freser, Ripollès)És diumenge. Plou i fa fred. Però Marina Vilalta i Fajula ni s’imagina faltar a la cita de cada tarda amb les seves estimades ovelles. És la pastora en actiu més vella de Catalunya. 95 anys i 5 mesos. Noranta guardant el ramat i la majoria des de Can Sibí a Bruguera, un petit poble de 57 habitants als peus de la muntanya del Taga (Ripollès), on va anar a viure quan es va casar, amb tres ovelles de dot. Després d’una vida d’anonimat, aquest any ha encadenat homenatge rere homenatge: la Generalitat li va concedir al juny la Creu de Sant Jordi per ser un “exemple de la importància del treball al món rural, i de la resiliència de les persones que s’hi dediquen”. I Bruguera acaba d’inaugurar una plaça amb el seu nom i una exposició de fotografies permanent.
La medalla, però, no ha canviat res del seu dia a dia. A casa s’hi ha ofegat sempre i és guardant el ramat de 50 ovelles acompanyada de tres gossos que se sent lliure. Encara que la ciàtica darrerament no la deixi caminar tant com voldria i el seu fill i el seu net es preocupin per si s’acaba fent mal cada tarda mentre guarda les ovelles lluny de casa. Múrria i irònica, amb una ment lúcida, plena de records i sobretot de la memòria oral d’aquestes contrades, és un testimoni viu d’un món que a poc a poc s’apaga però que alhora noves generacions malden per tornar a fer bategar. “Ella el que fa és el que feien abans els pastors. Cada dia amb el ramat. Ara els de les vaques ho han absorbit tot i vinga hectàrees: hi posen filat elèctric i tranquils”, diu amb cert malestar el seu fill Jesús.
L’antic ofici de pastor és constància. Conèixer cada ovella. Guardar cada dia el ramat. En el cas de Vilalta, cada tarda fins que gairebé es fa de nit. També per Nadal. Portar-lo a pasturar, vigilar que no s’escapi –“són unes bèsties, si et despistes tornen corrents cap a casa”, diu mentre llança glans del sarró per guiar-les–. Estar sola, molt sola. Patir perquè els diners no arriben, perquè la subvenció no dona per mantenir el ramat. Haver de llançar la llana perquè ja no val res. Il·lusionar-se quan neixen els petits, però també “patir un disgust” quan una àguila s’emporta un dels xaiets. Procurar un nou marrà perquè sempre n’hi hagi dos i no t’ataqui, com va passar fa dos anys amb una veïna també nonagenària de Ribes Altes, que va morir de l'envestida. En definitiva: una dedicació exclusiva. “La recordo tota la vida amb les ovelles. Només ha parat quan ha estat ingressada dues vegades, una a Campdevànol i una altra a Olot”, diu el seu net Josep, paleta com el seu pare.
Vilalta va néixer el 14 de juny a Solanguit, una casa petita i molt humil del terme d’Ogassa, a l’altra banda del Taga. Com li agrada recordar, va créixer “entre ovelles, els animals dels pobres”, una espècie que no ha fet més que disminuir les darreres dècades a Catalunya. Si el 1999 hi havia gairebé 150.000 ovelles mares a les comarques gironines, el 2020 s’havien reduït a poc més d’un terç: 54.039 caps de bestiar, segons dades del cens agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya. A casa eren 12 germans de dos matrimonis diferents: quan la seva mare va enviudar després de tenir sis fills, es va casar amb el cunyat i en va tenir sis més. Ara només queden ella i la seva germana petita.
La memòria oral del Càntut
No va aprendre a llegir ni a escriure: “No teníem ni sabates ni roba per anar a escola i amb vuit anys ja va començar la guerra”. Però alhora és una de les artífexs del manteniment del patrimoni oral del Ripollès. Ha llegat fins a set cançons de tradició popular al projecte Càntut, Premi Nacional de Cultura 2022, que aquest cap de setmana celebra la sisena edició del festival a Cassà de la Selva.
Un dels primers a posar per escrit la seva vida va ser Salvador Vergés i Cubí, pare del diputat garrotxí de Junts per Catalunya Salvador Vergés i Tejero, que va voler posar en valor ja fa tres anys un dels oficis que encara es poden fer sense corrent elèctric. Vergés i Tejero va reunir-s’hi a principis d’any i li va sobtar les reflexions que feia sobre el món de la ramaderia avui en dia. D’aquella conversa en va sortir una petició a Change.org perquè rebés la Creu de Sant Jordi que va recollir gairebé 6.000 firmes. “Vaig pensar que reconèixer la seva tasca era molt important, sobretot pel que representava entre les dones al món rural”, assenyala Vergés i Tejero.
Un ramat que desapareixerà
Vilalta continua vivint a Cal Sibí, ara amb el seu fill, la jove i el net. La feina d’en Jesús i en Josep és la de paleta –el ramat el guarden en un estable de luxe que ha fet el seu fill que podria ser una casa per a turisme– i ella reconeix que el ramat desapareixerà quan ella no hi sigui: “Com a molt mantindran 3 o 4 ovelles a prop de casa”. Avui ja no els dona per viure. Venen els xais petits, mantenen les ovelles mares i de tant en tant algun ramader jove s’hi acosta per fer créixer el seu ramat amb ovelles ripolleses. Com en Ricard del mas La Sala, de Sant Pau de Segúries. “Ara ho fan tot molt diferent. No sé si se’n sortiran”, diu amb un somriure Vilalta mentre es posa davant d’una ovella per frenar-la. Es fa fosc i aviat tocarà anar cap a l’estable.