Les maquis invisibles: les dones cabdals en la lluita antifeixista

GironaEl 1939 va acabar la Guerra Civil, però no la resistència contra el règim franquista. Milers de republicans que havien passat la frontera van continuar combatent des de les muntanyes amb diferents incursions des de França. Havien lluitat a Espanya, també combatut amb la Resistència francesa contra Hitler i somiaven en derrocar Franco. Eren els maquis i la seva història encara està plena de llacunes. Sobretot per la repressió, que molt sovint acabava amb la mort o la deportació, el silenci posterior i el que va suposar la derrota. Aquesta lluita, però, no la van fer només homes. De fet, no hauria estat possible sense el paper cabdal de les dones, que tot just ara comença a sortir a la llum i a investigar-se. Moltes d’elles van fer d’enllaços, de correus i d’informants, però sobretot van organitzar la logística en cases de suport per a les rutes que es feien per les muntanyes des de França, i en alguns casos van empunyar les armes.

Pepita Bell-lloch, nascuda a Lleida el 1927 i exiliada a França amb 12 anys, va ingressar a l’Equip de Passos del Pirineu Oriental un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. La seva tasca era invisible, fins i tot en els informes que els maquis feien per al Partit Comunista Espanyol (PCE). Anys més tard es casaria amb el que era el guia de l’Equip de Passos, Manuel Torres Monterrubio, i tindrien dos fills. Aurora Bell-lloch, filla de la Pepita, va créixer en aquest ambient de clandestinitat a casa a França. Però no va ser fins al final de la vida de la seva mare que va començar a ser conscient de fins a quin punt la Pepita havia arriscat la vida. “Era una feina molt física –relata a l’ARA per telèfon des de Madrid, on ara viu–. S’encarregava de dur la maleta que durien els maquis cap a Catalunya. La transportava des de Perpinyà fins al punt de suport a la muntanya que li diguessin”.

Un suport vital a la muntanya

Com la Pepita, centenars de dones anònimes van ser puntals per a la lluita armada. Però el principal problema és treure-les de l’anonimat. És el que està intentant fer l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya, que després de cinc anys d’investigacions han tingut clar que calia dedicar unes jornades concretes al paper de les maquis invisibles [veure complement]. Sobretot pel paper de moltes masoveres de les comarques gironines, que en època de postguerra, molt sovint amb els marits en camps de presoners, eren el pal de paller de la Catalunya rural. “Les dones van sostenir i fer possible la lluita guerrillera –explica Raül Valls, president de l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya–. Ningú aguanta a la muntanya sense ajuda”.

Un exemple molt aclaridor és el de Cristina Zalba, masovera a la zona aïllada d’Oix, a l’Alta Garrotxa, que el 1945 va acollir, posant en risc tota la seva família, un guerriller ferit que necessitava curar-se per poder tornar a França. “Va ser una dona molt valenta, amb idees molt clares i sentit de tenir molt clar què fer, sense grans eloqüències”. Així la descriu Iris Schneider, que encarna el personatge d’ella a la part ficcionada del documental 508 dies –els dies que el maqui es va passar ferit a La Sala–, dirigit per Marc Planagumà i que s’estrenarà el 4 de novembre a Olot. La gravació vol posar en relleu el paper soterrat de la dona en la lluita antifeixista.

Mar Trallero, investigadora en Segona República, Guerra d’Espanya i deportació, assenyala que en la majoria d’informes que ens han quedat “la dona apareix sempre com la muller, mare, filla o germana del guerriller, però mai com una persona que decideix per ella mateixa i passa a formar part dels maquis”. A parer seu, les organitzacions polítiques d’esquerres també van contribuir a no reconèixer la seva tasca. “Perviu el relat de qui va al front i després s’amagarà a les muntanyes; un relat molt viril, heroic i del qual s’exclou la dona”, afegeix Trallero. Investigant, però, s’ha adonat que les mateixes dones que van ser actives tenen interioritzat el paper secundari: “Quan les entrevisto em trobo que de seguida parlen de figures masculines que les envolten perquè no estan acostumades a ser el centre d’atenció i volen satisfer els altres”.

Deportades i invisibilitzades

Tot i que algunes de les dones van agafar les armes, Trallero explica que el paper vital de les dones era el de les cures. Sobretot proveir aliment i guarir ferides. No només de la lluita amb guàrdies civils, sinó també del que suposaven durs viatges de nit per les muntanyes, de 12 hores per passar de França a Manlleu o el Gironès, a través de les diferents rutes dels maquis, per després agafar el tren a Barcelona. Un cop arribaven, sempre hi havia una dona anònima que els planxava la roba, per exemple, o feia d’enllaç amb Barcelona.

Les delacions eren a l’ordre del dia i en molts casos encara està per conèixer què va passar amb maquis invisibles detingudes, torturades i afusellades. D’altres, ho van pagar amb la deportació al camp de concentració nazi per a dones de Ravensbrück. És el cas de dues veïnes de Setcases (Ripollès), que, a l'emigrar a Vallmanya (Conflent), van trobar que la masia era perfecta per emplaçar maquis. Eren mare i filla, Carme Gardell i Sabina Bartolí. La primera va morir a Ravensbrück. Bartolí va sobreviure i en va ser testimoni, com Neus Català.