Han donat l’aigua i les aixetes de totes les fonts de l’Ardenya han començat a rajar a pressió i a brillar. Són com arracades entre la cabellera de fils d’aigua que baixen de la muntanya. Els xaragalls travessen els camins i els rierols galopen cap a la fondalada, imantats per la riera de baix. Si taléssim el bosc, es veuria que aquests fils d’aigua són l’ombra lluminosa del tronc i les branques d’un gran arbre invisible que hi ha al cel.
Hauria hagut de pujar amb les ulleres d’anar a sota aigua. Les tinc al cotxe, esperant el bon temps. El mar i el bosc són refugis, aquí es pot fer front als imperis, a les guerres i a les notícies urgents d’última hora, invariablement falses. Mar, bosc i cel seran búnquers, mentre existeixin.
Aquests dies, amb aquesta pluja que deien que no havia de tornar mai, cada conca, cada plec de faldilla de la muntanya ha resultat ser una canal; els caminois eren conductes d’aigua; els troncs d’arboç, negres i molls, eren mangueres. Cada rierol dona sentit a una clivella de la roca. Si l’aigua nega un camí i no em deixa passar, és que no era un camí.
La geografia és acústica, parant l’orella detallo els corriols de l’aigua, la deglució, sanglots, salts i meteorits, mesuro la fondària de la vall, compto els esglaons que hi baixen i els arbres que rega cada séquia exactament. L’aigua em diu a l’orella els carrers de la ciutat a sota el bosc, sento el líquid que hi transita inundant-lo, els cotxes, les escoles i campanars. M’estic a la coberta d’una embarcació, navego per l’escuma blanca del bruc i l’aigua blava del romaní florit.
Hi ha mars removent-se a sota del mar vegetal, aigua que canta a l’escorça dels arbres hipertensos, tots amb el peu a sota terra i el turmell en remull. La vegetació, musculada, treu pit. Forma als vorals del camí per passar revista.
La muntanya s’escorre. El xip-xap va assecant-se a mesura que m’enfilo. El camí es torna cada cop més eixut, però els meus companys vegetals, no. Arribant cap a dalt, veig que aèriament la geografia també s’adaptava als elements que hi estan de pas. Del mar, que és just darrere les muntanyes però no es veu, n’arriba lentament la boira que acaba de desembarcar i que flota i s’arrossega com una serp entre els colls dels turons. N’omple els vasos i després encaputxa els cims amb núvols de sal. Les fades de fum s’ajupen a acaronar el cap dels arbres i després els embolcallen com crisàlides, els difuminen, i quina immersió i quin gust desaparèixer al mig del bosc, entre el vapor de dalt i l’aigua que es retroba a si mateixa a baix de tot.
