Sense llum artificial
La meva feina de vegades té aquest problema, que com més m’hi esforço menys me’n surto. Precisament perquè busco, no em deixo trobar. Per això l’altre dia, ja tip, al final de la tarda, vaig anar a fer un volt amb la idea de deixar-me trobar. Vaig estar rondant per Solius –camps preciosos, sense llum artificial– a l’hora que surten els ratpenats. Caminava imitant els ratpenats, una mica en cercles, desmanegadament i captant amb el radar els solcs dels camps i les fulles de per terra. El sol acabava d’anar-se’n. A ponent, va deixar les muntanyes retallades en cartró, com boques de túnel. A llevant, el focus de la lluna, penjat en quart creixent. La claror queia al camp sobre una estora de terra marró, en una gran sala buida, sense sostre i amb les quatre parets guixades a terra pels quatre camins que l’emmarcaven.
Vaig passar sota un regiment de plàtans en formació que resseguien la riera. Al camp hi flotaven les fulles que la tramuntana havia arrencat últimament. De dia les fulles semblen palmells de nàufrags negats al fang. Amb la llum de la lluna, en canvi, ara brillaven com fulles d’heura i làmines petites de pa d’or. Vaig començar a arrossegar els peus per la fullaraca seca. Les fulles fràgils, de vidre, cruixien com pàgines esquinçades i feien l’olor agredolça de sempre.
A sota meu, les ombres de les branques esquerdaven el camí. A sobre meu, en canvi, les mateixes ombres se’m movien per la roba com serps. Al començament aquestes ombres eren com de gas, però a mesura que va anar-se fent més fosc la lluna va brillar més i les ombres es van fer més compactes i precises. Ja no estava clar si un arbre era un arbre o era la seva ombra.
Si no fos tan fràgil, anava pensant, si jo pogués sotmetre’m com aquestes fulles a terra. Seques i tot, s’emmotllen al solc i es barregen entre elles com pètals caiguts. Són líquides i sòlides. Deixar-me trobar, ajustar-me, adaptar-me al món de la mateixa manera que la meva ombra s’adapta al camí mentre vaig caminant, callada, passiva, nedant com un peix, fonent-se amb les altres ombres, travessant el coll de girafa i el puny negre del pi, enfonsant-se a les esquerdes estampades a terra per les branques dels pollancres –eixàrcies penjades al cel–, un peix negre que traspassa la xarxa d’ombres d’un esbarzer, que es fon amb l’ala de papallona oberta a terra per l’alzina, ser la meva ombra que es capbussa a la mola del bosc, a les gropes de les muntanyes i a les ombres que cauen dels arbres com fruites i branques i que queden planes sobre el camí esperant que les culli.