La Ludwig Band: “En Lluc, el nen rosset i el del 'quartelillo' toquen a la piscina”

Espolla (Alt Empordà)"En Quim fa les cançons com xurros i totes són molt bones”. La frase de l’Andreu Galofré pot semblar prepotent, però pronunciada en el context d’una xerrada distesa a la societat La Fraternal d’Espolla té la naturalitat de les coses autèntiques. Quim Carandell, compositor i lletrista de La Ludwig Band, té aquesta facilitat des de ben jovenet: excava als replecs del seu magí i n’extreu palletes d’or, atemporals i precioses, que semblen sorgides del folklore i el rock primigeni. Em desmenteix que siguin l’herència secreta que li va deixar en morir l’home més vell d’Espolla, al qual van dedicar una feliç cançó que va commoure els espollencs i va fer parar l’orella a alguns veïns per als quals abans eren “els nens que feien fressa a la nit”. Però per a ells “el punt d’inflexió el marca l’agutzil, la figura pública del poble, que s’interessa per venir als nostres concerts”, comenten amb murrieria. 

La Guàrdia Civil

Els inicis del grup es condensen en una frase de les iaies d’Espolla: “El nen rosset, el nen del quartelillo i en Lluc actuen a la piscina”. El rosset era Carandell, que va arribar al poble des de Barcelona de la mà de les seves padrines. Andreu Galofré, fill de Gràcia, també va començar a pujar de petit amb els pares, que venien a veremar i a estiuejar. Van acabar comprant i restaurant la caserna de la Guàrdia Civil (el quartelillo), a les golfes de la qual van assajar i gravar el seu primer disc. Lluc Valverde, que completa el tercet que avui s’ha ofert de guia, és fill del poble, va fer estudis teatrals a la Universitat de París i és qui estira el grup cap al teatre musical. Aviat arribaran notícies al respecte.

Els francesos

Al primer concert a la piscina municipal en van seguir d’altres a la plaça del Dòlmen, on toquen a cada Fira de l’Oli. Hi han actuat set edicions seguides i no es descarta (això no ho diuen ells) que aviat el concert porti més gent que la pròpia fira. Ells diuen que allà eren “teloners a la inversa”. El grup bo tocava primer i ells s’hi posaven quan els francesos escampaven. La proximitat amb la frontera fa que Espolla rebi molts catalans del nord (els anomenen sempre “els francesos”) que “arriben, compren, dinen, ballen i se’n van”. Ara mateix, mentre xerrem a La Fraternal un diumenge al matí, ja paren les taules per als “francesos” que vindran per dinar a l’enorme bar i ballar a la sala de ball annexa. De les parets de la societat, un espai d’una magnificència tronada però atractiva, pengen cartells passats de moda de grups de música de ball. Un d’ells publicita que fa música seqüenciada. M’expliquen, entre somriures, que deu ser una manera sofisticada de definir la música enllaunada. La influència francesa també arriba a la parla: de la botifarra, a Espolla, en diuen “sussissa”.

Vi novell

Fa pocs dies ha tancat la darrera botiga del poble i l’Ajuntament, amb una ràpida reacció, ha habilitat una botiga a la sala polivalent per als avis que no poden anar fins a Figueres o la Jonquera. Al Celler Cooperatiu ens conviden a tastar el vi novell, embotellat fa només tres dies. Com sempre, “aquest any ha sortit molt bo”. 

És el primer cop que algú va fins a Espolla per entrevistar el grup. El dia abans havien tingut per primer cop dos concerts en un dia: tarda a Roses i nit a Peralada. Tots tres tenen 26 anys i el cos no se’n ressent. Van tocar en directe una de les quatre noves cançons que acaben de llançar: Desembre. “A Roses va ser un desastre, però de camí a Peralada i durant les proves de so la vam refer de dalt a baix i va sonar molt bé”. És la prova que els 70 concerts que duen a les espatlles aquest any els han convertit en músics professionals. “Currant molt ens fem un sou i això és una sort”, afirma en Lluc.

Bob Dylan i Víctor Català

El món petit de La Ludwig Band és inequívocament rural i la vida urbana hi és pràcticament absent. “Des de petit he idealitzat romànticament la vida rural”, apunta Carandell. Els seus aprenentatges no són acadèmics. No va acabar cap carrera i ha fet “de professor de guitarra, de monitor de menjador i d’extraescolars de tots els esports que no sabia i també dels que en sabia una mica”. A les lletres hi apareixen referències literàries, de vegades bíbliques. Avui he anat a cal coix beu de Solitud de Víctor Català. Les músiques entronquen amb el folk americà, el primer Dylan, Pau Riba. “I també amb el rock alternatiu dels 90, ens emmirallem en Quimi Portet”, afegeix Carandell.

Alguna cosa passarà

El grup creia des del principi que se’n sortirien i que aconseguirien el seu espai. “Aferrissadament”, rebla Carandell. “Escoltàvem les cançons i pensàvem: són molt bones! Ha de passar alguna cosa!”, reconeix Galofré. Però fins que no han vist grans públics corejant les seves cançons (com al concert de les Fires de Girona) no s’ho han acabat de creure. Acabem parlant de futbol. Són culers fins a la medul·la (La Sotana els hauria de convidar, donarien molt de joc), però admeten que els agradaria molt anar a veure algun partit del Girona. Resulta que El fill del rei ("El deure li és inabastable… la gran corona li tapa els ulls") és una cançó inspirada en l'enorme responsabilitat que li van carregar al jovenet Leo Messi per succeir Ronaldinho. Deu ser una pressió semblant a quan et donen el premi al millor disc de l’any i a la millor lletra de cançó i t’encolomen que ets l’hereu de Pau Riba o dels Manel.