El lliuronenc que va morir a l’Holocaust

GironaJoan Renart i Vilanova va néixer a primers de setembre de 1913, quan Lliurona pertanyia a la Garrotxa i no a l'Alt Empordà com ara, i va ser el gran de 15 germans. El 1934 va fer el servei militar i un parell d’anys després va passar a formar part de l’exèrcit republicà, amb el qual va lluitar fins al final de la guerra de 1936. Posteriorment va anar a parar a un camp de presoners francès “segurament en bloc amb altres soldats, que és com devien anar a l’exili”, explica Esther Renart, filla d’un nebot de Joan Renart i filòloga de formació.

“En l’àmbit familiar hi havia aquell secretisme sobre els fets d'aquells anys, com en tantes altres famílies”, afegeix Renart. Però fa uns quants anys va veure una foto d’en Joan en un àlbum familiar i, amb motiu del llibre Els noms de la guerra (El Punt Avui, 2009), va entrevistar la seva àvia. “Segons ella, a en Joan el van enganyar perquè, quan al camp de presoners francès van demanar voluntaris per anar a treballar a Àustria, ell, pensant que així seria lliure, s’hi va presentar”. Així va ser com el 25 de gener de 1941 va ingressar al camp de Mauthausen amb el número 4021. En Joan va formar part dels primers milers de presoners que van arribar a aquell camp, que en aquell moment s’estava gestant, i que ells mateixos van haver d’anar construint. “Qui sap si en Joan va haver de fer part de les escales de la pedrera de Mauthausen!”, es va preguntar l’Esther en el pregó de la festa major de Lliurona l’agost de 2011.

Un any abans, ella havia fet una ruta pels principals camps d’extermini nazi, entre ells Mauthausen. “Per les dates, és perfectament factible que fos un dels que hi treballés”, diu Renart, que ja fa uns quants anys va començar a investigar el periple de l’oncle del seu pare. A Mauthausen hi va estar fins al 29 d’octubre de 1941, ja que les duríssimes condicions de treball i la desnutrició que patien els presoners feia que aguantessin només uns mesos. “El  20 d’octubre de 1941 el van traslladar al subcamp de Gusen, amb el número 13.696, on va morir un mes després, el 20 de novembre de 1941”, explica Renart. “He pogut consultar les llistes oficials dels camps i la causa de la mort que hi figura és un virus estomacal, la mateixa que la majoria dels presos. De fet, cap metge els assistia i simplement els deixaven morir –afegeix–. L’oncle Pere i la meva àvia em van dir que al cap de pocs anys la família va rebre una carta notificant, entre altres coses, la seva mort”, diu Renart.

"El meu heroi particular"

Dissabte, l’Ajuntament d’Albanyà i el Memorial Democràtic col·locaran una llamborda Stolpersteine per recordar l’únic lliuronenc que va morir a l’Holocaust nazi. Els tràmits van començar el 2018, però a causa de la pandèmia tot es va endarrerir i fins ara no es podrà. Una veritable llàstima, perquè el seu últim germà, l’Amadeu, no ho podrà veure perquè va morir d’un atac de cor el 9 d’abril, a l’edat de 83 anys. “Estava molt orgullós que se li fes aquest reconeixement, i els nebots i tota la família també estem molt contents –explica Renart–. En Joan, sense haver-lo conegut, s’ha convertit en el meu heroi particular”, conclou.