Lliurona, el poble aïllat on molts volen viure però hi ha "poc futur"

Lliurona (Albanyà, Alt Empordà)Arribar a Lliurona vol dir paciència, perícia i desgast. Primer, perquè la pista sense asfaltar és llarga. Segon, perquè sembla que no s’acaben mai els revolts. I tercer, perquè el cotxe, si no està preparat per a les carreteres de muntanya, pateix. Però arribar-hi després de més de mitja hora de pista forestal des de Beuda (la Garrotxa), a 10 minuts en cotxe de Besalú, té recompensa. Sense gairebé cobertura –però amb wifi públic dins l’església, dessacralitzada–, desconnectat del corrent elèctric i sense connexió d’aigua que no sigui una font o la de la pluja, aquest micropoble d’una cinquantena d’habitants a cavall entre l’Alt Empordà i l’Alta Garrotxa és un balcó que mira al Mediterrani i el Pirineu. Per l’est, el golf de Roses i el cap de Creus; pel sud, la Tossa d’Espinau, i pel nord, el majestuós mugró del puig de Bassegoda.

Fa just 40 anys que Baltasar Navarro, Balta, va arribar-hi en moto amb la seva parella, Montse Santoja, quan només hi vivia una persona. Ells venien de viure l’experiència de l’ocupació de les masies abandonades de Gallecs (Vallès Oriental) als anys 70, però buscaven un entorn realment natural, no una “bombolla” dins de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Garrotxa va convertir-se aquella dècada en terra d’acollida d’una generació de joves que van decidir fer el camí invers al de la que la precedia. Aquesta tendència s'ha mantingut les darreres dècades en el cas de Lliurona.

La crisi del carbó a partir dels anys 60, amb la popularització de la bombona de butà, va despoblar el mar d’alzines de l’Alta Garrotxa, però gent com en Balta i Wolf Rosenow (71 anys), que també porta mitja vida a Lliurona criant vaques de l’Albera, van ser els impulsors d’un micropoble que ha fet el més difícil: ha aconseguit renéixer, en alguns casos ja acumula tres generacions de vida i no li falten pretendents. A totes les masies que no estan en ruïnes hi ha vida, sobretot nens, i fins i tot algunes famílies s’hi deixen caure amb furgoneta esperant que quedi algun lloc lliure.

Tot això no seria possible sense l’impuls de la petita escola rural que un grup de pares va batallar perquè Ensenyament reconegués i on ja van a classe els fills dels fills dels primers repobladors. Trenta anys després, la batalla ara és que deixi d’estar en uns petits barracons i es construeixi un edifici en condicions. Els veïns viuen amb esperança la promesa feta pel departament aquest estiu: l’edifici s’ha d’ubicar en uns nous terrenys, l’espai interior serà almenys el doble de gran i la intenció és que ja estigui en marxa el curs 2023-2024.

Una hora de camí per ensenyar

“Portem molts anys batallant per donar estabilitat al centre i que tinguem un nou edifici", diu la directora del centre, Pilar Ricart. Ja fa 14 anys que hi treballa i puja i baixa cada dia des de Vallfogona del Ripollès, cosa que suposa una hora i quart de camí. Comparteix cotxe amb l’Adrià Colldecarrera, mestre de primària des de fa tres anys, que puja d’Olot. La tercera a l’equip –s’hi acaba d’incorporar– és Sandra Brunsó, de només 22 anys, que tarda el mateix però des d’un altre punt: Sant Jordi Desvalls (Gironès). “És una experiència única que recordaré sempre”, assenyala aquesta especialista de música; és tot just la segona escola on exerceix. Ensenyament no els paga cap dieta pel desplaçament, però a canvi tenen una jornada compactada de 9 a 14 hores amb cinc alumnes a educació infantil (de 3 a 5 anys) i sis a primària (de 6 a 12 anys).

Els onze alumnes són fills d’un total de cinc famílies. Ricart reconeix que “de vegades hi ha conflictes perquè són molt pocs nens i al final són com germans”. Però ser un grup tan reduït també els ofereix créixer aprenent de l’entorn. Durant aquesta època de la tardor se sent el bram de les daines, cabirols que salten per tot l’entorn. Com a mínim un cop a la setmana surten d’excursió pel barri de la Massanella, on està ubicada una escola que va començar amb un tipi i una rulot.

Una de les primeres impulsores per aconseguir el reconeixement de l’escola de Lliurona va ser la Carme. Va arribar-hi amb un 600 a principis dels 90. Al davant hi duia una filla de quatre anys, i al darrere un nen de dos mesos dins del bressol. “M’acabava de separar i la Garrotxa em va embruixar. Això era un caramel: estava tot buit i la gent et deixava la casa”, explica. La vida, però, era dura. Van tirar endavant amb una xarxa, sobretot, de dones valentes que batallaven per pujar els fills. Durant 12 anys va rentar sempre a la font, no tenien electricitat perquè les plaques van tardar molt a arribar i qualsevol desplaçament eren hores de cotxe. El gran repte llavors era obtenir ingressos sense moure’s gaire.

El problema de l’ESO

Però va haver-hi un moment que la vida la va convidar a baixar. El mateix que ha passat amb moltes famílies. Ella va tornar fa set anys, la majoria no ho han aconseguit. La Sílvia va arribar la primavera del 1995 a Lliurona, tres anys més tard que la Carme. Tenia 24 anys i venia de fer la travessia de l’Atlàntic amb un veler. Es va enamorar d’en Wolf i poc després se n’anava a viure a la masia d’Espinau, a mig camí de Beuda i Lliurona. Allà va néixer la seva filla Laura, que ha crescut a l’escola de Lliurona i a 23 anys, després d’acabar la carrera d’antropologia, ara està il·lusionada perquè marxa de viatge a l’Índia. “Ara toca veure món, però la muntanya és la muntanya, sempre la trobes a faltar”, exclama. Fa 14 anys que la Sílvia va baixar a viure a Tortellà, a tocar de l’autovia que connecta Figueres amb Olot, perquè la seva filla pogués estudiar.

És dimecres i bona part de la comunitat del poble s’ha reunit al casal, un espai rehabilitat per tots els veïns a l’altre barri de Lliurona: el de l’Església. El casal té unes magnífiques vistes de la Tossa d’Espinau. Els dimecres les famílies es van tornant per fer un àpat comunitari a un preu mòdic de tres euros. És també un espai de reunió de tothom amb una nova fornada de famílies que estan donant estabilitat a Lliurona, valora la Carme.

En Wolf ha decidit pujar amb la Laura, i també la Carla, la seva jove, i tres dels seus nets. Són tres generacions juntes: l’intent de donar futur al poble. La Carla Castanyer és parella d’en Franz Rosenow, fill d’en Wolf. Fa sis anys que van establir-se a viure a Espinau, on en Franz havia crescut, i assegura que sent que la seva vida és plena. “Visc amb plenitud. Ara tenim tres anys vista amb perspectiva de rutina perquè els nens continuaran anant a l’escola. Què passarà llavors? Ja ho encaixarem”, diu reflexionant sobre el futur, quan hagin d’anar a l’institut.

És el gran repte de la majoria de famílies. Un institut a distància seria la solució, però alhora creuen que és bo per als infants una formació en un entorn diferent. Fa cinc anys l’escola va celebrar el 25è aniversari plantant una carpa de circ i convidant els 100 alumnes que hi havien passat. D’aquella experiència tan bonica en Balta en va treure una conclusió trista: “Lliurona té passat, molt de present, però no té futur” per la falta d'un institut i a la manca d'habitatge.