Les cartes que desemmascaren la Girona franquista

GironaMés enllà de Girona, el nom de Carmen Alcalde va ressonar amb insistència a partir del 1965. Ella i Maria Rosa Prats van ser les directores efectives del setmanari Presencia, editat de la mà de Manuel Bonmatí, i que amb la nova llei de premsa del 1966 va ser una de les publicacions més castigades a l’estat espanyol. Com el diari Madrid, Destino, La Actualidad Española i Signo, la revista editada a Girona va sofrir les primeres ires de la llei del ministre Fraga i va rebre una colla de garrotades econòmiques de part de l’administració. Set sancions, que van arribar a les 260.000 pessetes, i dos segrestos preventius van conformar una etapa de periodisme combatiu, en què el nom de les responsables del setmanari va relligar-se amb els de José M. Rodríguez Méndez, Paco Candel, Ana María Moix, Montserrat Roig, Paco Fernández Buey i altres, causants de les penyores. Una aventura tan arriscada com aquella va finir el juny del 1967, quan Bonmatí no va superar la força severa dels poders establerts i el bisbat de Girona, secretament, va aportar recursos per encarar una nova etapa de la revista amb l’equip de Vida Católica, encapçalat per Narcís-Jordi Aragó.

Val a dir que les relacions de Carmen Alcalde i Girona han estat poc grates: han derivat en turbulències, amors i odis. El menyspreu i la incomprensió rebuts poden explicar un trauma insondable, una ferida difícil de sanar. Encara el 2005, la nostra protagonista rememorava la “trista ciutat, intractable i hostil a qualsevol manifestació de ruptura contra el règim de Franco” i els “colpistes contra la nostra llibertat: el bisbe de Girona, Acció Catòlica i, quina llàstima, el mateix Bonmatí, que no va poder resistir les pressions”.

Feminista a la recerca dels ideals

L'important i transcendent és que, fora de la Girona natal, la trajectòria posterior de Carmen Alcalde, destacada feminista, va passar per moltes capçaleres (Destino, Triunfo, Vindicación Feminista, Diario Femenino, El Periódico...), en les quals va conciliar la tasca professional amb la militància pels ideals de la seva vida. Unes preferències temàtiques que també va desenvolupar en uns quants llibres: La mujer en la Guerra Civil Española (1976), Cartas a Lilith (1979), Mujeres en el franquismo: exiliadas, nacionalistasy opositoras (1996), Vete y ama (2005), Amar se escribe breve (2016). Els reconeixements van arribar-li merescudament: el 2000 va rebre el Premi Periodístic Rosa del Desert, i el 2005 va obtenir el Premi d’Honor de la Comunicació, atorgat per la Diputació de Barcelona.

Cartes a Lilit (Llibres del Segle), ara presentada en versió catalana de Daniel Bonaventura, parla del període anterior al 1965. La data del 1963, la de l’execució dels joves anarquistes Joaquín Delgado i Francisco Granado, és significativa. Carmen Alcalde, nascuda l’agost del 1936 i òrfena de mare des del 1937, va saltar de la infància a la joventut en un ambient marcat per la desgràcia familiar, la guerra, la llarga postguerra i els condicionaments polítics i socials del nacionalcatolicisme. I això en una capital de províncies, dominada pels uniformes de tota mena, representants d’un estat repressor, i pel poder secular que ofegava els esperits inquiets. Per això no estalvia adjectius a la ciutat d’aquells anys, qualificada d'“adormida i viscosa”, “petita i venjativa, delatora i mesquina”, “esquerpa, d’un color verd d’enveja, hostil”.

Era la Girona ominosa i totalitària del bisbe Josep Cartañà, el general Manuel Baturone, el governador Luis Mazo Mendo, que alhora era cap provincial del Movimiento, i de l’alcalde Antoni Franquet. La ciutat en què una noia, pertanyent a una classe social no desfavorida per l’economia, va formar-se estrictament a l’escola religiosa, la de les monges escolàpies, i tot seguit dins els rengles de la Secció Femenina. Si abans havia somiat en fer-se monja, després va ser seduïda per les activistes de la Falange femenina que s’encarregaven de controlar la formació política i física en els centres escolars. Ella valorava la independència de què gaudien les dites noies i l’oportunitat de desenvolupar un estil de vida diferent del model domèstic que aquelles propugnaven en les lliçons destinades als escolars, el de la dona casada, mare i mestressa de casa, que assegurava el futur de les noves generacions.

A la recerca de l’autenticitat i d’horitzons més dilatats, va marxar de Girona i, gràcies als estudis a Barcelona i Madrid, en etapes successives, va descobrir unes altres realitats punyents, “un país orfe d’informació, de cultura, d’història, de criteri polític”. La protagonista del llibre va fermentar espiritualment, atreta per la literatura existencialista i les cançons de Brassens i Jacques Brel. S’acostà a l’obrerisme i a l’actuació de les monges seglars que atenien gent vulnerable i desemparada. Va experimentar la combinació de modernitat i integrisme de l’Opus Dei i, en una altra marrada, l’activitat compromesa dins el partit clandestí per excel·lència, la formació hegemònica de l’antifranquisme a Catalunya. I així va circular lliurement de la lectura de Camino, de monsenyor Escrivá, al Manifest Comunista, de Marx-Engels. També narra la seva experiència clandestina al Partit Comunista, al qual retreu, a banda del poc compromís amb el feminisme, l'expulsió d'un militant que va parlar després de ser durament torturat.

Literatura testimonial viscuda intensament

El producte elaborat, que l’autora qualifica de reportatge i està dedicat a “aquestes dones de la meva fantasia, a aquestes dones estimades i odiades”, se situa a mig camí de la narració novel·lada, l’autobiografia i el relat epistolar. Som davant d’una literatura que combina elements reals, autobiogràfics, amb altres de caràcter simbòlic i propis del marc temporal. Ens trobem amb una narració treballada des d’una posició antifranquista i compromesa, que reconstrueix un passat viscut intensament i emotivament.  

Cronista de la societat en què va desenvolupar-se, l’escriptora avui reeditada troba en la literatura l’expressió viva i directa, no per aspirar a la fama o al reconeixement, sinó per explicar les experiències viscudes i sofertes al llarg d’uns anys. Una lluita constant per l’autoafirmació, no exempta de contradiccions en escenaris diferents, dins i fora de Catalunya.

En cap cas no pretén imposar la seva raó als altres, sinó deixar constància del que ha viscut i de vegades superat. El relat és càlid i vibrant, carregat d’amor i rebel·lia. Sense excessos de llenguatge, obre el cor i confessa fets personalíssims i moments íntims que resulten interessants per caracteritzar una època i el fons d’unes persones, la intrahistòria de la família, els amors, les amistats, els estats d’ànim, el drama, la farsa i la tragicomèdia de la realitat que l’envoltava.

El novel·lista francès Louis-Ferdinand Céline, creador d’una obra en una gran part autobiogràfica, segurament tenia raó quan afirmava: “Tout ce qui est intéressant se passe dans l’ombre. On ne sait rien de la véritable histoire des hommes”. Carmen Alcalde, de dins estant, descriu i desemmascara detalladament actuacions i successos que, per culpa de la hipocresia regnant en el nostre entorn, s’han explicat poc, com l’efervescència d’amors inevitables dins de la convivència exclusivament femenina, el tracte denigrant que rebien les mares solteres, el joc entre místic i eròtic de les superiores de les monges amb les novícies...

Reflex d’una catarsi 

El retaule complex, d’inquietuds i pors, de sofriments i passions, però també d’emocions, de cremar etapes, és dens i plenament humanitzat. Reflecteix, igualment, la conversió a l’agnosticisme i a la clarividència que els dolents d’ahir eren realment els bons, i que els bons de sempre podien esdevenir els dolents. L’autora reconeix que les ferides fan part del seu bagatge. En un moment determinat confessa que cal comprendre “el llarg sofriment que se sent en cada escissió amb una mateixa, en el traspàs esquinçat d’una etapa a l’altra per la recerca de l’autenticitat, de la pròpia veritat”. L’exercici de catarsi fa pensar en l’escriptora danesa Isak Dinesen (1885-1962), quan deia que “totes les penes esdevenen suportables si les posem en un relat o si en fem una història”. Així ho va fer Carmen Alcalde i, segurament, es va alliberar una mica del pes de la motxilla que tots duem al damunt. La crítica és responsable; el diàleg, franc, noble i obert.

La trajectòria de la nostra autora i protagonista de la crònica novel·lada en forma de cartes connecta perfectament amb l’ideari d’Albert Camus, que, l’any 1957, a l’hora d’acceptar el premi Nobel de literatura, sostenia que “per definició, l’escriptor no pot posar-se al servei dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen”. Un lema i un repte prou ambiciós, una ruta poc planera, en la qual ella ha procurat de transitar amb honestedat i dignitat.