La nova vida del pont Eiffel de Girona, que va costar 22.500 pessetes

GironaAra d’actualitat per les obres que s’hi duen a terme, el pont de vianants de les Pescateries o Peixateries de Girona és una artèria vital per connectar la rambla de la Llibertat amb el carrer de les Hortes i el barri del Mercadal. És conegut també com el pont de Ferro i com el pont Eiffel. Una rajola oficial col·locada en un dels extrems de la infraestructura fa saber al vianant el seu origen: “Aquest pont va ser construït l’any 1877 per la casa de G. Eiffel de París. Fou instal·lat en aquest indret on abans hi havia les Palanques Vermelles. La seva construcció costà a la ciutat 22.500 pessetes”. A l’extrem contrari, la marca de l’empresa és ben visible: “G. Eiffel & Cie constructeurs à Levallois près Paris”.

El nom popular de Peixateries recorda l’edifici d’una sola planta que, amb arcades a la façana, era situat ran de les escales del pont, a la cantonada del carrer de les Hortes amb el de Santa Clara, i albergava la venda del peix. Fou construït per Salvador Pou l’any 1868, i hi va subsistir fins a la dècada de 1940, quan fou aixecat l’actual edifici del Mercat del Lleó a plaça de Calvet i Rubalcaba. En els orígens, doncs, el viaducte fou molt útil i de pas obligat a les mestresses de casa que compraven a la plaça de les Cols, lloc habitual del mercat dels altres productes alimentaris, i a les del Mercadal per fer el mateix recorregut en sentit contrari.

La presència a Girona de la companyia de Gustave Eiffel –la constructora de la coneguda torre parisenca de 1889– va unida a l’equipament del traçat de la línia ferroviària que havia de connectar la ciutat amb Figueres i la frontera amb França (1876-1878). Dins el trajecte municipal de Girona, l’empresa francesa hi deixà l’empremta amb cinc construccions: un petit pont sobre la séquia Monar, dos passos superiors (al carrer de Figuerola i a l’avinguda de Ramon Folch) i el llarg pont sobre l’Onyar i el Galligants. A continuació venien els ponts sobre les rieres de Palagret i Sant Martí Vell, sobre el Ter entre Flaçà i Sant Jordi Desvalls, sobre el Fluvià a Sant Miquel, seguits dels que travessaven el Manol, la Muga, la riera de Llançà i la de Colera, tots els quals foren substituïts per construccions posteriors.

A la ciutat de Girona, més enllà del trajecte ferroviari, la casa Eiffel va encarregar-se de fornir els ponts sobre el Güell, a tocar de la Devesa (l’anomenat del Rellotge i el del carrer de Cerverí) i el de les Pescateries al damunt del curs fluvial de l’Onyar. El seu representant a Girona era l’enginyer Agustin Fragneau, encarregat de les obres relacionades amb el ferrocarril, l’altre signe del nou temps i del progrés.

El pont de Ferro, força més lleuger que el pont de Pedra, s’ha caracteritzat per la seva solidesa, ja que ha resistit totes les revingudes posteriors de l’Onyar. El manteniment, certament, ha exigit reparacions periòdiques, especialment pel que fa al paviment. Una de les primeres, per tal canviar-ne la fusta deteriorada, va dur-se a terme durant l’any 1887. El pressupost tècnic fixat per l’ajuntament era de 1.020 pessetes. Al concurs es van presentar cinc propostes. La de Francesc Callicó va rebaixar-lo fins a 1.019 pessetes, la de Joan Baptista Jovet fins a 1.010, la de Joan Sabadí fins a 980, la de Joan Presas fins a 997 i la de Miquel Cat apostà per només 895. Aquesta darrera era la proposició més econòmica i fou la triada per la corporació municipal, com ha explicat Francesc Xavier Bosch Aragó, estudiós dels ponts de ferro.

Això no obstant, va sorgir un problema, un recurs o una denúncia, com vulguem dir-ne. Resulta que Miquel Cat Julià era regidor de l’ajuntament, i aquesta condició el feia incompatible amb la participació en el concurs. Cat, originari de Sarrià de Ter, era un home llest, d’ideologia republicana i propietari del magatzem de fustes que ocupava l’església romànica de Sant Nicolau, però no podia ser representant alhora dels interessos generals i dels negocis particulars. Anul·lat el concurs, l’obra va ser realitzada per Joan Piqué, que va cobrar 895 pessetes, apostades en una subhasta posterior.

La història del pont anota altres intervencions els anys 1904, 1923, 1942 i 1958. Les reformes de postguerra van canviar el fustam per biguetes i llosetes de formigó i un regat asfàltic, la qual cosa va contribuir a degradar-lo, ja que hi retenien la humitat. Per això, la reforma de 1979, a més de reforçar-ne l’estructura, va retornar la fusta al paviment. Aleshores també la pintura de color vermellós va substituir el gris diamant propi de la tradició. Era una manera de relligar-lo amb les antigues Palanques Vermelles i alhora amb la “Girona de colors” de l’alcalde Nadal i el repintat o maquillatge polèmic de les façanes que donen la vista a l’Onyar.

Més enllà de les justificacions i de les crítiques, la literatura no ha estat gaire generosa a l’hora de dedicar al pont expressions d’elogi. Això sí: Josep Pla apunta que “té la forma de gàbia de ferro”. A hores d’ara, en la Girona convertida en parc temàtic, el pont de Ferro és un reclam immillorable per contemplar la ciutat fluvial i les cases que l’encaixonen, i –com a contrast a tants passavolants que s’aturen per fotografiar-s’hi– un espai escollit perquè un indigent instal·lat a terra demani caritat.