Marta Ribera: "Soc feliç a l'escenari, però m'he perdut moltes coses a la vida"

GironaHi ha tres llocs on Marta Ribera (Girona, 1971) se sent realment feliç i plena: nedant al mar, al costat de la seva filla i a l’escenari. “En la vida real soc molt vergonyosa, i és davant del públic quan em sento segura de mi mateixa i ningú em pot jutjar”, explica emocionada. Som a la terrassa del bar Núria, i Ribera s’acaba de demanar un tallat “a l’estil de Madrid, amb una gota de llet”. Gironina de soca-rel, ha forjat la carrera durant dècades a la capital espanyola, on ha tocat totes les tecles del millor teatre musical fent d’actriu, cantant i ballarina en més d’una vintena de produccions. Chicago, Cabaret, Jekyll&Hyde, The hole, Spamalot i, recentment, Company, on s’ha convertit en la musa d’Antonio Banderas. “Tenim una connexió especial, com si ens coneguéssim de tota la vida”, diu sobre la feina plegats.

La seva és una vida carregada de disciplina a cavall de dos mons on no sempre és fàcil trobar reconeixement. “Jo no he tingut una vida normal. De vegades em pregunto si ha valgut la pena tant d’esforç. He sigut feliç dalt dels escenaris, però també he perdut moltes coses, he prioritzat poc la vida personal”. A 51 anys, ja forma part de les veteranes en un sector que exigeix una gran forma física però també un gran talent vocal i interpretatiu. De fet, el 1994 ja va formar part de la primera promoció de l’escola Memory de teatre, dansa i musical que s’acabava de crear de la mà d’Àngels Gonyalons. Agraeix, per això, la nominació recent als primers premis Talía i que Girona li confiés el pregó de les Festes de Primavera d’enguany.

Plaça Catalunya

Tot i que els seus pares han viscut tota la vida al barri de Santa Eugènia, Ribera se sent sobretot de plaça Catalunya i tot el que representa. És sobre aquesta plataforma de l’Onyar on va créixer i va iniciar els passos en el món musical i de la dansa de la mà de la seva àvia materna, Teresa Aleixandri. “Ella era la que volia que em dediqués a això, era el seu somni”, explica mentre es toca l’anell que li va llegar i que porta sempre sobre l’escenari o en qualsevol entrevista com a amulet. Mai, però, va demanar que l’apuntessin a l’escola de dansa. “M’hi van dur perquè amb tres anys sentia música i em posava a ballar i cantar –recorda–. Mai m’he proposat ser això: simplement dins meu ho assumia. Anava al llit a dormir i ja m’imaginava a l’escenari”.

L'escola de dansa

Els avis vivien al jardí de la infància i era l’espai de descans entre les classes a l’escola de dansa Mercedes Ribera, que era a la Rambla des dels anys 50, i a l’antic conservatori, al carrer de la Cort Reial. La Ribera professora, una apassionada de la dansa que actualment té 108 anys, va impregnar el caràcter disciplinat de la Ribera alumna –no tenen cap parentiu–. “Gràcies al que vaig aprendre no he afluixat mai ni m’he rendit –reflexiona rememorant la seva mentora–. Crec que avui dia fa falta aquesta disciplina en les noves generacions”. Ha arribat a actuar a més de 38,5 graus de febre. Amb lesions. Amb panxa d’embarassada. I després recorrent cada setmana els més de 700 quilòmetres que separen Madrid de Girona per veure la seva filla, on està escolaritzada.

El conservatori

Si algú pregunta a Ribera a què es dedica, dirà que és artista multidisciplinària. Està cansada de l’etiqueta d’actriu de musicals i la frase recorrent “ara sembla que es valora més la vostra feina”. “Jo soc actriu, cantant i ballarina”, puntualitza, i recorda que també ha treballat en televisió en sèries com Un paso adelante. La veu la va treballar des de ben petita al vell conservatori de Girona, on feia classes de solfeig. Però recalca que la seva escola ha estat el dia a dia: des que va marxar a Madrid de gira amb West Side Story i després la van agafar al càsting de Grease el 1997, no ha parat excepte per la pandèmia. Va ser un cop fort, però va descobrir noves qualitats: va ajudar a Cascai Teatre, la companyia de Marcel Tomàs, i la Girona Jazz Project amb el moviment coreogràfic. Després va aparèixer Banderas, quan semblava que ja no hi havia feina: “El valoro molt, és un malagueny que viu de ser una estrella de cinema a Hollywood i a sobre ha actuat a Broadway. Canta, balla, és músic, director... És multidisciplinari".

La Clínica Esperança

Ribera va néixer a l’antiga Clínica Esperança, a tocar del conegut Almacenes El Negrito, que era el magatzem del seu avi. Avui dia és l’hotel Casa Cacao dels germans Roca, però sempre ho recordarà com un lloc especial. Actualment viu de lloguer a tocar dels vells Jutjats, però existeix un vincle constant amb Santa Eugènia, on viuen els seus pares. “La meva mare sempre em diu que estaria millor a Correus, on havia treballat alguns estius”, lamenta. Ho fa també després de sentir que ha patit molt en el món de la faràndula. També és conscient del pes de l’edat. “Hi ha gent més jove que jo que ja s’està operant. Jo ho visc amb tristesa –relata–. No vull caure en l’error d’operar-me per treure’m anys de sobre. Em faria pena que no m’acceptessin tal com soc”.

Després de més de 25 anys anant i venint de Madrid, Ribera confia poder assentar-se una mica i ampliar la seva trajectòria a casa. A Girona gairebé no hi ha actuat mai. De fet, la seva primera actuació va ser de petita fent de rateta que escombrava l’escaleta al Teatre Municipal, i només hi ha tornat a actuar per a la presentació del disc d’Umpa-pah Raons de pes. “Tinc ganes de fer més teatre a Catalunya”, diu.