Entenc que visitem les tombes dels nostres artistes preferits o les localitzacions de les pel·lícules o les novel·les que ens han marcat més; personalment no hi tinc afició, però reconec que algun cop, de viatge, he cedit. Un turista és una persona avorrida que necessita distreure’s, i un dia vaig voler anar fins a Caos, a Agrigent, perquè el nom era irresistible i perquè hi havia la casa on va néixer Pirandello. Un altre cop, sent a la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic, vaig tenir l’excusa per anar-me’n a Comala i San Gabriel, les terres de Rulfo. Aquestes visites ens donen la idea física d’una obra, o potser és l’obra, que afegeix sentit al lloc que visitem. Sigui com sigui tenen un preu, perquè també ens condicionen la lectura de l’obra i el lloc, i al final hi perdem llibertat interpretativa, llibertat creativa.
La setmana passada van convidar-me a anar a Andorra a parlar d’un meu llibre. Feia molts anys que no hi anava. Em vaig trobar un país en plena presa de consciència de si mateix, vull dir consciència cultural. Ells sols no salvaran el català, però amb les lleis que comencen a implantar ens mostren la diferència entre preocupar-se’n o no. És clar que ells tenen un estat i nosaltres una farsa.
Tornant d’Andorra vaig passar per Puigcerdà. Volia veure els llocs que surten en una novel·la que estic escrivint: el túnel del Cadí, la Colònia Simon i l’Hospital de Puigcerdà, que coneixia pels mapes i alguna foto, però que bàsicament m’havia estat imaginant. Vaig anar a visitar uns espais, doncs, que només havia viscut a dintre meu i que, partint de tan poca cosa, es podria dir que m’havia inventat. Vaig parar el cotxe al mig d’un carrer i vaig contemplar l’edifici on vivien (o viuen, o viuran), en pisos diferents però un a sobre l’altre, dos dels protagonistes del llibre que escric. Hi he conviscut mesos, amb ells, a dintre meu, a casa seva. Va ser una visita breu, intensa i emocionant. Pràcticament vaig veure l’Olga i en Vadó darrere una finestra, grossos i joves. Me’n vaig anar perquè hauria faltat poc perquè baixessin a saludar-me. Eren ells que m’havien estirat a acostar-m’hi, com si m’haguessin escrit ells a mi. Si mai vens per Puigcerdà, passa’ns a veure! Me’n vaig anar embolcallat de ficció, però sense haver perdut de cap manera el món de vista, al contrari, que va guanyar pes. Hi va haver un respecte mutu. Vaig sentir-me acompanyat i acompanyant. La Colònia Simon va agafar una consistència plena i corpòria. L’edifici de pisos es va humanitzar, les parets van tornar-se de carn.
