L'ocàs de la burgesia il·lustrada de Cadaqués
L’alça brutal de preus, la saturació turística, la gentrificació i el model Airbnb punxen la bombolla de les elits culturals


Girona“Cadaqués ja no és el que era”. Fa uns anys que l’afirmació corre de boca en boca, primer de manera més cauta i discreta, però ara ja com un crit d’alerta entre les classes cultes i benestants que havien trobat al municipi un espai de descans, bellesa i fructíferes relacions culturals i socials. La burgesia il·lustrada que durant diverses generacions havia fet de Cadaqués el seu reducte paradisíac, l’època en què “queia pols de fada sobre els nostres caps”, com escriu Milena Busquets a la novel·la També això passarà, viu un declivi a causa de la descontrolada pujada de preus, la saturació del municipi, el model Airbnb de lloguers per dies, l’onada imparable de compradors francesos i un procés de gentrificació que al municipi no afecta només totes les persones de baix poder adquisitiu, sinó també les classes benestants. Per a alguns és el signe dels temps i un fenomen global que també s’està donant a altres illes de bellesa preservada, com Venècia.
Vicenç Altaió, poeta, assagista i agitador cultural que fa anys que té casa a Cadaqués, explica que les primeres famílies burgeses, com la família Pichot o la del pare de Dalí, s’instal·len “en un desert amb una natura demiúrgica d’una força excepcional i es crea un espai de llibertat on la cultura és essencial”. Altaió recorda que els burgesos il·lustrats d’abans (amb el suport d’una part del poble, per descomptat) van aconseguir aturar la construcció d’un port esportiu i de pesca al municipi i d’alguna manera continuar preservant-lo de la destrucció en nom del fals progrés que va afectar la major part de la Costa Brava. Ara també han alçat la veu contra el tancament del bar Boia, un local de primera línia de mar que és tota una institució al poble. S’han publicat cartes i articles en defensa del bar signades per noms il·lustres, però el Boia ja no hi és. I tot sembla indicar que el Marítim, a tocar de l’anterior, també està condemnat. Són les gotes que fan vessar el got per a alguns cadaquesencs, que denuncien que s’estan perdent les essències. Bruno Oro Pichot és un dels que han alçat la veu contra el tancament del Boia, amb el sentit de l’humor que el caracteritza: “No ens tanqueu el Boia per culpa d’una llei [de costes] estúpida. És on els meus avis anaven a parlar d’art, els meus pares a fumar canutos i nosaltres a beure gintònics. Necessitem llocs emblemàtics on reunir-nos, riure, filosofar, lligar i viure moments que donen sentit a les nostres vides”.
A vendre el poble
La diagnosi d’Altaió és contundent: “El Cadaqués d’avui està en perill perquè amb el nou model de cultura global han vist que existia un lloc amb una qualitat de plusvàlua molt alta i han anat a fotre el negoci, a vendre el poble, a fer-li agafar supèrbia per una bellesa i un equilibri que fa anys que s’està trencant. La culpa no és de la burgesia sinó de la degradació del capitalisme més estúpid, el del consum pel consum”. I afegeix: “Els micromons abans tenien unes regles internes, però en un món global això s’ha tombat”.
Altaió reivindica la burgesia de Cadaqués “culta, il·lustrada, amant de les llibertats i de la relació amb la natura que han educat els fills en aquest equilibri” i que no té res a veure amb la mediocritat d’una altra burgesia mitjana seduïda pels objectes de consum.
El pensador assegura que cal tenir un distanciament objectiu per poder veure el que passa a Cadaqués, que és un reflex del que passa al món. “Això de les indústries culturals ja es veia que acabaria malament. Les noves generacions s’estan proletaritzant. El liberalisme salvatge està creant una nova societat feudal, tecnofeudal. Fins i tot la cultura de la sostenibilitat s’ha convertit en un model de consum. L’ànima la ven el banc”, afirma Altaió.
Burgesia en retrocés o desapareguda
El pintor Jordi Pagès no és pas més optimista. “Des de la pandèmia, la burgesia catalana il·lustrada està en retrocés, desapareix. Alguns han mort, esclar, però els fills no han continuat o no els interessa. Molts s’estan venent les cases o les lloguen per Airbnb. Tot es dilueix i només ens falta que ens treguin llocs de referència com el bar Boia”, afirma. La posada en venda de la casa de Pilar Rahola per 3,7 milions d’euros és tema de conversa al poble i no són pocs els que l’enquadren en aquesta toccata i fuga de certa burgesia de Cadaqués. El més probable és que aquesta casa acabi en mans del col·lectiu de francesos adinerats que, per utilitzar paraules gruixudes, alguns diuen que s’està “apoderant” del poble.
“Ha vingut un nou tipus de gent de diners, la majoria francesos. Al meu carrer, Eduard Marquina, gairebé tothom s’ho ha venut als francesos. Ara no hi conec ningú”, lamenta Pagès. Quan se li pregunta si no pot ser que li pesi la nostàlgia, el sentiment que qualsevol temps passat va ser millor, ho nega categòricament: “No soc nostàlgic ni catastrofista, soc realista. Els joves intel·lectuals que podrien aportar alguna cosa no volen venir o segurament no s’ho poden permetre”.
Aiguabarreig fèrtil obert a tothom
Hi va haver un temps en què Cadaqués era un aiguabarreig fèrtil d’interessos culturals, procedències i esferes socials, on l’elegància era més una qüestió de moral que de diners, on els més rics anaven amb espardenyes d’espart foradades, on molta gent acudia en cerca de contactes i relacions fructíferes.
“Quan vaig arribar hi havia el nucli dur de la Gauche Divine: escriptors, poetes, dissenyadors gràfics, arquitectes… Cognoms com Moix, Bofill, Tusquets, Bohigas, Regàs…”, recorda Pagès. Als anys 70 i 80 ells van mantenir el caliu cultural i intel·lectual d’un cert Cadaqués. “Al Marítim hi trobaves gent interessant i hi feies contactes i amistats. Totes aquestes elits culturals es barrejaven amb molta altra gent. La gràcia és que tothom tenia obertes les portes de casa i et podien convidar a sopar si eres amic d’un amic”, explica el pintor. Creu que encara queda una mica de tot això, però està en clar retrocés.
Tolosa, Marsella, Montpeller i París
El galerista Richard Vanderaa té una visió menys fosca de Cadaqués. Fa dos anys i mig que va obrir una petitíssima galeria al poble atret pel seu ambient cosmopolita i assegura que li va prou bé. No hi resideix, però hi puja cada dia des de Celrà, tot i que durant la temporada baixa només obre els dissabtes. El seu mercat no és fàcil. Recupera artistes espanyols i catalans oblidats i es dedica a la compravenda d'artistes internacionals. “Vaig deixar Girona perquè havia arribat al meu sostre i buscava un lloc més cosmopolita”. A Cadaqués li entren francesos, suïssos, americans, australians, brasilers, argentins… Reconeix que sent lamentacions constants perquè el poble s’ha convertit en una mena de colònia francesa. “Si surt una casa mínimament interessant, hi ha cues de francesos per adquirir-la”, explica. I s’atreveix a delimitar l’origen d’aquesta creixent comunitat francesa de Cadaqués, a unes tres hores de cotxe: Tolosa, Marsella, Ais de Provença i Montpeller. I també hi afegeix els parisencs. “N’hi ha alguns que esperen trobar un habitatge i mentrestant es gasten fins a 20.000 euros per llogar una casa durant el juliol o l’agost”, afegeix.
Entre el públic que compra art encara hi ha catalans. “Jo no parlaria de burgesia sinó d’una elit amb poder adquisitiu. Des del mundillo de TV3, fins a metges, advocats, dentistes. Pot haver baixat l’interès entre alguns sectors socials, però el poble continua estant de moda. Tothom vol anar a Cadaqués i passar-hi una temporada al llarg de l’any. És encara un d’aquests llocs on s’ha d’anar”.
Pel que fa a les relacions socials, explica que les trobades que abans es feien en bars i restaurants segurament ara es fan a les cases particulars. “Continua sent un lloc bonic i exclusiu, on costa arribar, amb una llum extraordinària i molt atractiu per a la gent des de fa anys. La servitud és que pugen els preus”. Vanderaa, però, admet una creixent massificació, un excés de restaurants i gelateries i un tipus de turista depredador que prové de l’extensió del model Airbnb, “d’aquests que arriben sense saber gaire res i es queixen perquè la platja no té sorra”, ironitza. Creu que s’ha de preservar el Cadaqués tradicional i mantenir un cert equilibri, “cosa que no vol dir que s’hagi de reservar només per als rics”.
De les flames al dol
Després de l’èxit espectacular de la pel·lícula Casa en flames, ambientada en una casa de Cadaqués però rodada en altres indrets, una nova pel·lícula tornarà a promocionar Cadaqués a les pantalles, però aquest cop amb rodatge al municipi: l’adaptació de la novel·la de Milena Busquets También esto pasará (traduïda també al català amb el títol de També això passarà), dirigida per Maria Ripoll. La novel·la de Busquets, filla de l’editora Esther Tusquets, retrata el Cadaqués dels paradisos perduts de la burgesia i del dol per la pèrdua de la mare, però també és l’espai on cicatritzar les ferides i niar noves esperances, encarnades en un misteriós jove que al film interpreta Carlos Cuevas. Maria Ripoll diu que és una “commovedora pel·lícula sobre el dol” on la protagonista, l’actriu Marina Salas, “afronta les dificultats de l’edat adulta amb un humor alliberador”.
Dels 'hippies' als rics dels 90
Milena Busquets, com va fer també Rosa Regàs, rememora a la novel·la l’època daurada de la burgesia il·lustrada i liberal de Cadaqués: “Durant la meva infància, els apartaments es van convertir en una mena de comuna hippy, ocupats per personatges heterogenis d'arreu del món, i recordo anar-me'n a dormir, cada nit, escoltant la música, els riures i els crits d’aquell grup de bells nàufrags estivals que, un cop acabat l'estiu, tornaven a Holanda, els Estats Units o Alemanya, i que a mi em semblaven el més fascinant i exòtic del món”. Descriu així el canvi generacional d’aquests estiuejants: “Jo em vaig fer gran, els hippies es van fer vells i els apartaments es van omplir de la gent moderna, respectable i rica dels anys noranta. Però els qui vam tenir la sort de poder albirar pel forat del pany de la nostra infància els últims espeternecs de l'esperit dels anys seixanta, la llibertat sexual, la llibertat a seques, les ganes de divertir-se, el poder per als joves, l’atreviment, no en vam sortir indemnes. Tots tenim paradisos perduts en els quals mai no hem estat”.