L'home del subsol
Fa temps que vull dir alguna cosa sobre els comentaris que els lectors digitals deixen a les meves columnes. Vaig començar quan encara la premsa era només de paper, i tinc una relació una mica ambivalent amb els comentaris. La meva feina és anar endavant i no deixar-me endur pels gustos dels lectors, però, dut a l’extrem, això comportaria el solipsisme i la demència. Lectors i autor han de fer equip. Naturalment, sempre llegeixo els comentaris: de vegades hi estic d’acord i de vegades no, però els agraeixo tots.
La columna de la setmana passada, Viatge a les clavegueres, de fet era un comentari meu al Viatge al poble de les rates, del llibre Viatges i flors, de Mercè Rodoreda. Vaig voler fer-ne una actualització, amb agraïment i homenatge implícits.
Aquesta setmana passada, alguns lectors (en comentaris a la columna però també de paraula, i fins i tot per correu) m’han demanat que continués el Viatge a les clavegueres. M’ha sorprès, perquè jo donava la història per tancada. La relació entre l’eliminació de les lectures obligatòries a l’ensenyament i la decadència moral del país és prou evident. També ho és que els catalans trobarem maneres de conservar la consciència. Si es perd la consciència, es perd la moral. El dia que deixem de tenir-ne, estarem morts com a humans. De manera que necessitem llibres. Que això s'apliqui també als partits polítics és una bona notícia.
Tota la setmana he rumiat com podria continuar la història i arrodonir-ne el sentit, i si valia la pena. El conte acabava quan la guia, enfadada, em deixava sol a les clavegueres. La història podria completar-se com segueix.
Vaig passejar-me una mica al meu aire per les clavegueres. Enmig de la foscor, vaig trobar-me una rata (penjava uns cartells d’un concert de sopranos) i li vaig demanar "Perdoni, podria informar-me d’on puc trobar una tapa de claveguera?" "De les de dalt o les de baix?", va dir ella. "De les de baix". Em va assenyalar un punt a terra, al final del passadís. Potser era la tapa marcada en vermell al Tractatus. Vaig obrir-la i vaig baixar per l’escala de mà. La sorpresa va ser que no vaig anar a parar a un tercer clavegueram, sinó que vaig sortir de nou a un carrer del meu país. Hi havia un circuit tancat de clavegueres! Les aigües fecals que pujaven i les que baixaven eren les mateixes! Llavors vaig descobrir que mentre havia estat al clavegueram havien anat sortint més tapes i forats nous. Ara n’hi havia pertot arreu; el món s’havia convertit en un colador o (tenint presents els habitants del subsol) en un formatge suís, suculent i buit per dintre.