L'adeu reconfortant del governador civil més prepotent i sinistre
Els gironins van respirar tranquils quan va marxar Victorino Anguera, que va actuar amb duresa i arrogància
GironaEl 9 de novembre de 1974, ara fa cinquanta anys, molts gironins van respirar més tranquils. El consell de ministres del dia anterior havia decidit el canvi de governador civil. Després de cinc anys d’un poder provincial exercit amb duresa i prepotència, s’encetava la possibilitat d’una nova etapa que podia ser menys traumàtica. I això era així perquè el governador i cap provincial del Movimiento, Victorino Anguera Sansó (Palma, 1933 - Madrid, 2010), era allunyat de Girona i enviat a Oviedo per continuar l’acció i la representació de la dictadura.
Si féssim cas de la premsa que ell controlava, hauríem de concloure que va ser un gran governador. Els homenatges forçats, els regals concertats a l’hora d’acomiadar-lo i les distincions que van atorgar-li (fill adoptiu de Figueres, Medalla d’Or de la província, etc.) denoten, tanmateix, el servilisme dels que fruïren càrrecs i l’adularen. Les paraules de l’alcalde de Girona, en el comiat de les corporacions locals, foren pròpies d’un plural trampós: “Ganasteis a las gentes de distintas procedencias, al adentraros profundamente en su humanidad [...], y al hacerlo, queriendo a los hombres y tierras de Gerona, merecísteis su admiración, afecto y amistad”.
Triomfalista i intimidador
El governador Anguera era ambiciós i actiu. Es va fer notar per l’omnipresència, el control i el triomfalisme que va imprimir a la gestió. Va rellevar el president de la Diputació, l’alcalde de Girona i els de poblacions tan significatives com Figueres, la Bisbal, Salt, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Santa Coloma de Farners, Blanes, Llagostera, Amer, Llívia, Puigcerdà o Portbou. Es va moure per tota la província, i reclamà portades del diari Los Sitios.
Franco era cada vegada més vell, però el franquisme no estava disposat a adoptar les formes polítiques de les democràcies occidentals, instal·lades en el sistema neocapitalista. Per tal de replicar a l’oposició –que cada dia ocupava nous espais–, el camí escollit pel governador Anguera fou el de la intimidació i la sanció. Persones que no presentaven un currículum de radicals, com el professor Santiago Sobrequés i el periodista Manuel Bonmatí, van rebre avisos amenaçadors. I Joan Reglà no va poder ser director del Col·legi Universitari perquè va barrar-li el pas.
Amb el director de l’Institut, Ignasi Bonnín (Palma, 1927 - Girona, 2006), mallorquí com ell, es coneixien de petits, però sempre que xerraren a Girona, el governador va parlar-li en castellà i li demanà compte del que passava al centre d’ensenyament, pel comentari d’un professor a classe i per la propaganda antifranquista que hi circulava. Tanmateix, els estudiants universitaris van donar-li més maldecaps, que contrarestà amb l’actuació policíaca.
En l’intent de fer emmudir el setmanari Presència va comptar amb la complicitat del seu amic i delegat de Treball, i va aconseguir-ho el 1971, fins que el Tribunal Suprem el 1973 va corregir l’abús de poder. D’altra banda, les relacions amb el bisbat es complicaren amb la postura crítica d’una part de la clerecia i a l’hora de multar un capellà per l’homilia pronunciada a l’església del Mercadal. Des del Govern Civil, el 1973, la diòcesi era pintada com a conflictiva i s’apuntava: “Más de 50 sacerdotes se consideran, por sus declaraciones y homilías, claramente desafectos”.
Un gran error polític
Com a autoritat política, Anguera va voler impulsar les darreres banderes del Movimiento amb el rejoveniment dels quadres, però va cometre un error greu. Per primera vegada en molts anys, en unes eleccions dirigides del Govern Civil estant i amb la participació partidista de les forces del Movimiento, una candidatura oficial va ser derrotada per mala organització i una equivocada estratègia de tolerar només dues candidatures. L’episodi va produir-se, el setembre de 1971, en les d’elecció de procuradors a Corts de representació familiar. Els candidats oficials Fabian Estapé, sotscomissari del Pla de Desenvolupament, i Julián Arenas, enginyer de la Forestal, van ser superats per l’advocat Joan Botanch i el teòricament pagès Maurici Duran. Un full clandestí va celebrar-ho: “Hem guanyat! A les comarques gironines, el poble ha fet servir la farsa de les eleccions per a rebel·lar-se contra en Victorino”.
Disposat a tot per fer carrera
Victorino Anguera, inspector de Treball, havia arribat a Girona el desembre de 1969, avalat pel ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi, i el secretari general del Movimiento, Torcuato Fernández Miranda, ambdós integrants d’un govern “monocolor”, que va comptar amb molta representació de l’Opus. Era un home jove, disposat a fer carrera política i a passar a davant de tot, per tal d’imposar la voluntat de jerarca. Tots els subordinats van sofrir-ne les conseqüències. El cronista Enric Mirambell, un dels afectats pels controls d’Anguera, referma l’opinió que el comiat del governador va significar la satisfacció de bona part de la població.