Jo, aquí, abans de la guerra, la gent encantada que soc una jueva de Nova York, era la meva clau a la societat catalana, vaig ser una joia. Però ara mateix, per primera vegada en la meva vida, no dic amb tant orgull que soc jueva, estic més a la defensiva, tinc prevenció. La gent odien els jueus, ara. Directament, hi ha gent que sempre em parlava, que preguntava per la meva família, comentava coses sobre el món jueu, i que ara em parlen menys o ja no em parlen, no amb mala fe, però gent que hi tenia molta relació ara en tinc menys.
Ara em diuen israelita. No sé què volen dir. M’han preguntat: que ets israelita? ¿Potser estaven intentant de ser políticament correctes i no dir-me jueva? Com que saben que jo he viscut un temps a Israel i que tinc familiars allà… Però no ho sé, perquè són gent que saben que soc americana: no hi ha cap secret, no, en el meu accent?
La branca de la meva mare prové d’Hongria i la del meu pare de Polònia. De la banda de la meva mare, van anar als Estats Units fugint de Hitler. La del meu pare ja era allà. Quan jo vaig arribar a Catalunya, fa divuit anys, clar, per la meva àvia era espantós que jo vingués aquí, perquè, per ella, Catalunya era encara com un país dels feixistes. Llavors, quan va venir el meu pare a visitar-me, jo tenia la necessitat d’ensenyar-li que hi ha arrels jueves aquí i el vaig dur a Girona. Hi ha aquesta necessitat de recordar espais i dir: vam ser expulsats, però encara queden unes traces…
Jo crec que catalans i jueus partim de la mateixa identity crisis. Hi ha per una banda una història amb molta guerra, hem perdut gent de maneres molt violentes. Jo identifico molt amb els catalans que tots dos tenim una relació molt complexa amb nosaltres mateixos. Quan es parla per exemple de diners sempre hi ha aquesta cosa dolenta de jueus i catalans. Però en respecte la cultura, els escriptors, els pensadors, aquí és al revés: tenim molt pride, molt orgull. I ens identifiquem amb les persecucions de la gent que eren grans pensadors o grans emprenedors.
Vaig anar quatre dies a Jerusalem ara a principis del febrer. Va ser com un xoc supergran anar-hi. Tots els meus cosins anaven armats. Vull dir, són gent que fins i tot han votat partits àrabs, que s’han amagat per no anar a la guerra, que no han volgut ser soldats, i ara anaven amb armes com al Far West, les armes als pantalons… No tenen confiança ni en l’estat, ni en el veí, no confien que l’exèrcit els protegeixi, ni que el Prime Minister realment té l’interès de cuidar del poble, ni que els veïns no els volen matar a ells.
