Idees esbojarrades que es tornen tradició a les Fires de Sant Narcís

GironaComencem cavalcant la nit de Tots Sants a vol d’ocell des de la nòria monumental de la Devesa. Notem l’emoció i el vertigen de sentir-se “el rei del món” a l'alçar-nos per sobre de les dues voltes de la ciutat que són patrimoni mundial: la de la catedral –la més ampla del Gòtic– i la que formen les capçades dels plàtans de la Devesa, que per alçada i longitud tampoc no tenen qui els faci ombra. A sota, les atraccions del parc ofereixen emocions més fortes, però no permeten la contemplació extasiada de la ciutat, que encén els llums als teus peus. La idoneïtat del parc urbà com a recinte de les Fires és un debat tan etern com la conservació del parc i els seus usos, però la conscienciació ecològica ha aconseguit que, com a mínim, els firaires no acampin aquest any entre els arbres. Feia massa anys que incomplien mesures sanitàries i de seguretat i convertien el parc, de facto, en un càmping il·legal. Caldrà mirar d’aclarir, però, qui va serrar, amb nocturnitat i traïdoria, un dels arbres que sembla que feien nosa a una atracció, i també qui va abatre un dels grans fanals del parc, situat just a tocar de la Noria Monumental. 

Els carrers viuen el vespre més apocalíptic de l’any, trasbalsats per la zombiewalk (zombis en ronda espantofestiva) i el bicicrucis (ciclistes en ronda etíl·licofestiva). Tot bull d’activitat, Girona no sembla avui tan pètria i distant.

La Ludwig Band, intergeneracional i atemporal

A l’escenari més acomodat del Parc del Migdia, al barri de l’Eixample, hi oficia cerimònia de coronació del fill del rei La Ludwig Band, que es va guanyant un entusiasta públic intergeneracional amb cançons tan rodones i atemporals que sembla que els hi hagués llegat, just abans de morir, l’home més vell d’Espolla. Només així s’explica que coincideixin al concert els fills de la colla de cinquantins que m’acompanya i la meva professora de literatura catalana de l’institut, ja jubilada. Hi trobo també un exregidor de la ciutat aficionat a la bicicleta (abans que això esdevingués una moda o una secta), que em reconeix que per venir al concert ha sacrificat el bicicrucis, que ell mateix, juntament amb un grup d’amics, es van inventar fa gairebé 25 anys a l’Ateneu 24 de Juny. Una pensada esbojarrada que amb els anys ha passat a formar part de les activitats imprescindibles de les Fires. La tradició neix a vegades de les bones idees de gent que es mou per viaranys marginals, com les primeres barraques que estudiants i grups alternatius van instal·lar, fora de la programació oficial, entre les atraccions de fira i sota el viaducte del tren. És una fórmula que es va iniciar a Girona i que després altres poblacions catalanes van agafar com a model.

Nits que es fan curtes

Les barraques tornen a ser aquest any (aquest any sí, i no pas el passat) el rovell saborós de la festa, amb les trobades imprevistes, les coneixences que deixen empremta i les nits que es fan curtes. Sobretot perquè a les 4.30 h la música a la Copa s’apaga en sec i sembla sonar una mena de campana imaginària (com la dels pubs anglesos) que anuncia l'última ronda abans de tancar també totes les barres. La situació, esclar, és molt millor que l’any passat, quan obtenir tiquets als atapeïts punts habilitats resultava una epopeia i alguns s’empescaven falsificacions per fer negoci o atacar el sistema. Els gots reciclats d’aquesta edició ho deixen clar: “Sant Tornem-hi”, amb una O amb fletxes en la mateixa direcció que emula l’etern retorn. Tornem a la normalitat, sí, però amb els límits ben marcats, com les ratlletes que delimiten el xupito, el licor amb gel i el combinat. Alguns opinen que, després de la pandèmia, calia tornar-hi amb precaució, i d’altres que a cada bugada perdem un llençol i que cada cop ens tenen més collats.

La gran aglomeració de la Copa respon amb moderat civisme a la prova de foc de la postpandèmia. L’ambient es veu distès, festiu, sense aldarulls destacables. No es té notícia de les temudes punxades de submissió química. Al punt lila, això sí, reben alguna denúncia, queixa o avís que els obliga a activar els seus protocols. Com cada any, l’edat d’iniciació alcohòlica sembla avançar-se. El personal de les barres ha rebut ordres de controlar l’edat de la clientela, però moltes colles fan botellons o es passen les begudes. També apareixen menors que s'empesquen tota mena d'enganys, com mostrar les suposades claus del seu cotxe o el carnet de moto fent veure que és de cotxe. A mesura que avança la nit, algunes males borratxeres es fan més visibles.

Les barraques han tornat! Però hi ha una novetat xocant: són barraques amb màniga curta. La tradició de les barraques de la fred al moll de l’os i el fang a les sabates sembla que només quedarà com un record nostàlgic per als dinosaures que se les van inventar.