La història escrita per les bibliotecàries

Girona“Aquest llibre pot ser el ressò de la vida de la biblioteca i de vostè depèn que sigui interessant”. Jordi Rubió, que als anys 20 es va encarregar de la gestió de les biblioteques de la Mancomunitat, va encomanar a les bibliotecàries que redactessin un diari sobre l’activitat del centre, tot i que els deixava la porta oberta a anar més enllà de la simple anotació del nombre de lectors que hi passaven cada dia, dels llibres que desapareixien o de les necessitats de material que sorgien. I així ho van fer moltes de les bibliotecàries, entre elles la majoria de les que van estar al capdavant de la biblioteca de Figueres, que van utilitzar aquests dietaris per aportar-hi reflexions personals i relatar-hi fets excepcionals que es vivien més enllà de les parets de la biblioteca, com ara la proclamació de la República, la Guerra Civil o el franquisme. D’aquesta manera, els seus dietaris “han esdevingut un testimoni per recuperar no només la memòria d’una professió, sinó també per conèixer de primera mà com les bibliotecàries van viure fets històrics rellevants per a la ciutat i per a tot el país”, explica l’actual directora de la biblioteca, Nati Vilanova. La biblioteca de Figueres, que porta el nom del poeta empordanès Carles Fages de Climent des del 1969, és una de les que han digitalitzat els dietaris que van escriure les bibliotecàries entre el 1922 i el 1992, una selecció dels quals es llegiran aquest dijous a l’Auditori dels Caputxins (19 h) amb motiu del centenari de la biblioteca, en una lectura dramatitzada amb adaptació d'Olga Cercós i interpretació de La Funcional. 

L’any 24, sota la dictadura de Primo de Rivera, Aurèlia Sabanés anota al seu dietari: “És hissada per primera vegada la bandera espanyola a la Biblioteca”. Són anys de grisor, en què es va veure frenada l’embranzida cultural que va acompanyar els inicis de la biblioteca, que es recuperaria amb la proclamació de la Segona República, l’any 1931. La llavors directora de la biblioteca, Adela Riera, descrivia així al seu dietari aquest esdeveniment: “Dia de la proclamació de la 2a. República Espanyola. Tota la tarda ha restat deserta de públic aquesta Biblioteca. Aquest, freturós de noves, s’ha mantingut agombolat a la Rambla; a quarts de 7 s’organitza una manifestació composta de tots els estaments de la ciutat. [...] l’element estudiantil i obrer hissaren una minúscula bandera tricolor que ja portaven preparada i al seu lloc corresponent la catalana que posseïm. Tot això s’esdevingué entremig de grans visques a Macià i lluminàries de mangales de diversos colors”. Riera també descriu, el 5 de novembre del mateix any, la visita de “l’home símbol de Catalunya: Francesc Macià”, a la biblioteca.

Una de les iniciatives que es van impulsar amb la República va ser la creació de filials de la biblioteca, és a dir, petites biblioteques en diversos pobles, entre els quals Llançà, Crespià i Espolla.

El pintor Salvador Dalí, que d’estudiant va ser usuari de la biblioteca, apareix en els dietaris amb motiu de la inauguració del Teatre-Museu Dalí, el 28 de setembre del 1974. “Ha constituido todo un acontecimiento y se han celebrado varios actos. A fin de sumarnos a los mismos, por la tarde la biblioteca ha permanecido cerrada”, escriu Maria Perxés en castellà, tal com imposava el franquisme. La mateixa bibliotecària escriuria de nou sobre Dalí al seu dietari els dies 23 i 25 de gener del 1989, dates de la mort i de l’enterrament del pintor: “Hi ha hagut un gran enrenou a la ciutat, molts periodistes, moltes televisions d’arreu del món. A la Biblioteca han vingut molts estudiants que fan treballs sobre el nostre gran pintor”.

Les tropes franquistes entren a Figueres el febrer del 39. La capital empordanesa és especialment castigada pels bombardejos, tant és així que se la coneix com a la Gernika catalana. La cruesa de la guerra i el pànic de la població apareixen descrits als dietaris de la biblioteca: “Avui ens visita novament aviació facciosa i els estralls que causen sobrepassen els dels altres bombardeigs. [...] Avui tenim tancat. L’estat de desànim de la població és difícil de descriure. Que trist és tot això! Entre les víctimes hi ha lectors que ahir encara havien vingut a la Biblioteca”, relata Antònia Feixas el juny del 1938. La biblioteca, que quedaria parcialment afectada en un dels bombardejos, va mantenir l’activitat durant la guerra, tot i que va tancar en moments determinats d’atacs intensos sobre la ciutat. L’octubre del 39, Freixas escriu: “Hem sortit il·leses del bombardeig del matí. Proposo al Sr. Rubió habilitar el despatx per a refugi a base de sacs. Sovintegen les alarmes i no sabem on ficar-nos”. Els dietaris també deixen constància del servei de bibliobús que portava llibres als soldats “on hi hagi concentració de tropes”. La bibliotecària Antònia Freixas destaca la importància d’aquest servei.

Les bibliotecàries van tenir un paper important en la conservació dels llibres que corrien perill de destrucció, primer per part de l’onada revolucionària contra els llibres dretistes o deistes, i després per part del procés de depuració dictat pel franquisme. Adela Riera explica en el seu dietari del 1936 com s’ofereix per intervenir en la tria dels llibres que havien de ser cremats a fi d’evitar-ne la destrucció.  L’any 1937, ja en ple franquisme, es van crear les comissions depuradores. La seva missió era retirar llibres i altres materials que es consideraven pornogràfics, de propaganda revolucionària o de difusió d’idees subversives i obres literàries i científiques. A Figueres, malgrat l’oposició de la bibliotecària Adela Riera, van ser retirats de consulta uns 200 volums, fins que el juliol del 1941 van ser reclamants per la Diputació de Girona. Un centenar d’aquests volums van ser retornats a la biblioteca de Figueres el desembre de 1999.

Els anys quaranta, amb la Segona Guerra Mundial, Figueres és una ciutat amb molta presència de soldats i això es nota en l’activitat de la biblioteca. Als dietaris d’aleshores es descriu així un dia d’activitat a la biblioteca: “Ha sido extraordinario el movimiento en la sala de lectura durante estos últimos días. Los soldados han intensificado su asistencia y si dispusiéramos de más local con seguridad serían constantes. Muchos permanecen leyendo de pie. Al préstamo acuden una docena de extranjeros refugiados y que solicitan algunos de ellos obras en alemán o inglés, sobre todo novelas”, escriu Adela Riera l’any 1943. Margarita Massaguer ho corrobora al seu dietari dos anys més tard: “Como cada día la biblioteca ha sido concurridísma de soldados; casi le podríamos llamar 'El hogar del soldado'”.

Molts dels dietaris escrits durant la postguerra són un desolador testimoni de les precàries condicions en què les biblioteques van haver de continuar la seva activitat. L’any 52, Adela Riera elabora un informe en què es queixa que ha disminuït el nombre d’usuaris de la biblioteca i ho atribueix a les incomoditats (per exemple, el mal funcionament de la calefacció) i a les “poques aportacions de llibres” que rep la biblioteca. Els anys posteriors, en els dietaris s’anoten també les queixes sobre les condicions laborals de les bibliotecàries: “Nuestro sueldo es irrisorio y si soportamos tanto tiempo es solo porque somos naturales de esta población y sentimos cariño hacia nuestra querida biblioteca, y como el público responde, éste nos ayuda a soportar esas miserias materiales y espirituales”.

Les queixes per les deficiències a l’edifici s’acaben amb la fi de les obres de renovació de la biblioteca, l’any 1962. “Por la noche las autoridades han celebrado la inauguración con una cena en el Hotel Duran. No hemos sido invitadas”, lamenta la directora de llavors, Rosa Coronas.

Amb la mort de Franco, Rosa Coronas escriu al seu dietari: “Ens diuen que podem retirar el retrat de Franco del vestíbul. A sota de l’horari, a la porta d’entrada, ens col·loquen un adhesiu més gran que els que ens van col·locar fa uns dies, que diu: «En català, si us plau». Confeccionarem un horari bilingüe”. Comença una nova etapa per a la biblioteca, que s’incorporarà a la xarxa de biblioteques comarcals i estrenarà seu a la plaça del Sol amb el canvi de mil·lenni, l’any 2000.