Hi vaig o no hi vaig?
Pel carrer, veig gent gran posant l’estelada al balcó.
“Em trenca el cor”, em diu l’amic que va amb mi, “però aquest any no vaig a la manifestació”.
“Jo no soc tan radical”, li contesto. “Encara no sé si anar-hi. Fa vint anys, em manifestava per la meva cultura. Després, va ser a favor de poder votar. Passat l’u d’octubre, vaig anar-hi contra la repressió, i els últims anys, ja, contra els partits independentistes. No crec que sigui un cas únic. I avui, però? Per què em manifesto? Perquè els altres pensin: molt bé, maco, aquí et tenim com un animal de zoo en una reserva índia, desfoga’t per un dia i cap a casa? A favor de qui em manifesto si ningú em representa, si m’han esborrat del mapa? Amb qui vaig, si els partits independentistes donen suport a l’espanyolisme? Contra qui em manifesto? Contra el món sencer? Contra mi mateix?”
“Vols dir que no et passa com a mi? –em pregunta ell–. Fa temps, em sentia representat pels polítics. Eren gestors. Ara veig venedors. Privatitzadors amb el dret de mentir sense escrúpols. Jo no sé si és compatible la democràcia amb la mentida descarada. Recorda-te’n, Toni. Van prometre que si els votàvem no ens fallarien, que no patíssim perquè, si en treien un, en posarien un altre. I ja ho has vist. Per por de perdre les millors habitacions de la gàbia, s’han anat venent els ideals, un per un. I ara no els queda res més que l’agror i la rancúnia. Fa impressió veure com es treuen els ulls entre ells, és dantesc, com una maledicció bíblica, un càstig”.
“Tens una visió negra, exagerada, victimista i contraproduent. Si tothom pensés com tu, no faríem mai res”.
“Jo només dic que sense una mínima moral no hi ha democràcia. La corrupció s’assumeix en forma d’incompetència i cinisme. En una paraula, en autoritarisme. Fixa-t’hi. Portem la careta d’hipòcrita enganxada a la cara, com una màscara de gas per circular en aquest ambient. Em trenca el cor, però no hi vaig. Ves-hi per mi, Toni”.
“Sí home, i què més. Ja t’ho faràs. Ho decidiré a última hora. Fa anys que cada Diada escric un article parlant-ne. Un dia buscaré aquests articles i me’ls llegiré seguits, el d’avui també. No ho sé. La derrota és completa només quan la víctima se sent ja culpable. Llavors, l’enemic només el troba a casa. No tinc clar què fer. Però també et dic una cosa: els fonaments d’un edifici no es veuen, però són ells, que l’aguanten. Aquests nostres temps no són pas pitjors que molts altres. El contrast amb els anys d’il·lusió et fa parlar així. Em sembla que publicaré la nostra conversa, potser farà companyia a més d’un”.
