Opinió

Greix

14/06/2023
2 min

Peixateries i carnisseries, els colors molls del peix fresc sobre el llit de glaç, il·luminat com joies d’una joieria, les sardines i els sonsos de plata, els verats de cobalt, els rogers de caliu, les escates de pètals, la floristeria del peix, el moure’s agònic dels crancs, la llagosta, costa aguantar-los la mirada, i el ganivet del carnisser que cau com la destral sobre el tros de vedella, sobre el porc, el conill, el pollastre, la ganiveta que llisca pel filet; no és igual veure-ho a la cuina de casa que mirar-t’ho de fora, curiosament quan ho fa un altre és pitjor.

Inscriu-te a la newsletter Girona Més enllà de la Costa Brava i la Cerdanya
Inscriu-t’hi

Dissabte, el carnisser m’estava tallant a màquina pernil salat i vam comentar que les dones no solen voler el greix del pernil, i jo vaig dir que és normal perquè, veient-lo a la cuixa mateixa del porc que ell anava tallant, no pots evitar de pensar en el teu propi greix, en una transferència directa del greix del pernil cap al greix teu.

“Sí –va contestar-me–, però el nostre greix no té aquest color blanc. Nosaltres treballem amb animals joves, i per això és blanc. Les persones adultes tenim el greix d’un color grogós. L’altre dia, un cirurgià que és client va ensenyar-me fotos d’una operació que havia fet, no d’una persona, de mitja dotzena de pacients amb el mateix mal, posats al quiròfan un al costat de l’altre, oberts, operats en sèrie, i el que es veia era un greix de color grogós”.

Vaig imaginar-me aquella operació a la taula d’acer de l’obrador de la carnisseria, darrere la porta a l’altra banda del mostrador, però encara va impressionar-me més la idea del greix blanc dels nens, de la cuixa infantil que el carnisser anava llescant. No fa gaire, al bosc, vaig trobar-me un senglaret mort al mig d’un corriol, amb les mosques entrant-li i sortint-li pel nas i la boca, i la pietat és inversament proporcional als anys del subjecte.

Ja a casa, vaig fer-me un entrepà de pernil, i, amb el greix blanc fonent-se’m a la boca, vaig mirar a internet si era veritat el que m’havia dit el carnisser. No: de greix blanc en tenim els adults (cap a una quarta part del que pesem n’és), com en tenim de grogós i de beix.

Vaig descobrir també que fins al segle XX el greix humà s’ha fet servir d’ungüent, com la sang humana. Els botxins treien greix dels executats. El greix s’aplicava a la pell contra el mal d’articulacions, ossos, queixal i gota. A finals del XIX, a Alemanya, van comercialitzar-ne amb el nom d’Humanol, en càpsules injectables, però causaven embòlies i als anys vint es va deixar de distribuir.

No en vaig deixar ni les engrunes, d’un entrepà tan didàctic.

stats