La meva generació vam tenir la sort de viure durant l’adolescència l’arribada a Barcelona de Josep Maria Flotats i la renovació de posar un altre cop el teatre de text sobre la taula i tornar a mirar cap al nord. Eren uns altres temps, no els he somiat: a mitjans dels 80 podies veure, setmana a setmana, l’obra dramàtica completa de Shakespeare a la nostra televisió pública. Amb quinze anys, els professors em devien portar a veure el Cyrano, i amb vint-i-un vaig entendre per primera vegada l’esplendor de Josep Pla gràcies a Ara que els ametllers ja estan batuts. Tota la vida que ho he agraït. Després van venir els primers temps del TNC, tant que prometia. Per nosaltres va haver-hi un abans i un després de Flotats.
Diumenge passat vaig anar al Romea a veure Voltaire/Rousseau. La disputa. Vaig fixar-me en la programació d’un escenari tan important per al teatre català, ja bàsicament castellana. Al segon pis, on jo anava, hi havia, emmarcat, el cartell d’una programació dels anys seixanta, en ple franquisme: Segarra, Ruyra i Guimerà.
La funció va ser impecable, era el Flotats de sempre, com si tingués la meitat dels anys que té, interpretant un paper que sembla fet a mida, un Voltaire incisiu amb el pòsit caprià del desengany nostrat que Flotats encarna sempre amb tanta exactitud. Però sobretot, de nou, vaig poder viure la dignificació d’un idioma que pocs actors són capaços de desplegar, i cap com Flotats. Un català oxigenat, remogut, precisat, elevat i ennoblit per la dicció, que és just el que necessita qualsevol llengua o cultura. Ho vivia amb un sentiment agredolç, la llàstima de sempre per les oportunitats perdudes, per la Catalunya devoradora d’homes que hauria pogut donar un Lear, un Faust interpretats per Flotats o, en aquest seu centenari denigrant, un Guimerà que, que jo sàpiga, encara no ha fet -me’l puc imaginar fent del malvat Peretó de L’aranya, per exemple, o recitant-ne els poemes.
Res d’això tenim, sinó un país sencer pendent de construir o no un megacasino, la Catalunya sociovergent de tota la vida, del mal que no vol soroll, incompatible amb l’ambició i morta per convertir la cultura en entreteniment i la política en no-res. Exactament el contrari del rigor de fer pujar a escena un debat filosòfic perfectament adequat als nostres temps i l’exigència de tractar els assistents com persones dignes, intel·ligents i europees. Jo des d’aquesta columna vull donar les gràcies a Flotats per haver tornat, per treure llustre a les paraules i, en definitiva, perquè pagui la pena agafar el cotxe i conduir fins a Barcelona.
