L’altre dia feia temporal i vaig pensar que a la Conca encara m’hi podria banyar. Però les onades eren massa altes i vaig haver de conformar-me amb un passeig per la sorra, amb l’espectacle dels esquitxos, l’escuma i les olors. Em vaig deixar portar pel vici d’anar resseguint i escrutant amb la mirada la línia que delimita la sorra seca de la sorra molla, una frontera dibuixada amb algues, pedretes, petxines i porqueries que el mar torna a terra: taps d’ampolla, trossos arrodonits de rajola o de vidres, una moneda daurada de cinc cèntims… O el tema per al pròxim article.
Perquè no saps mai d’on vindrà el tema per al pròxim article, i encara més d’ençà que la política és com un castell dictatorial o casa de la por. Des del punt de vista literari, potser encara hi sortirem guanyant: vaig descobrir, entre les algues, un clavell blanc i fresc, de tija llarga. Va venir-me al cap l’homenatge que vam fer a una amiga l’aniversari de la seva mort, negada a mar. Vam anar a tirar flors a l’aigua. El clavell vingut de mar devia ser d’un acte com aquell, potser en record d’un suïcida, o potser uns familiars i amics havien llançat a mar les cendres d’un difunt, amb unes flors. Em vaig ajupir per agafar el clavell. Era de plàstic. Per això semblava acabat de sortir de la floristeria. Vaig escampar la mirada i en vaig veure quatre o cinc més.
Ho vaig trobar estrany i lleig, llençar flors de plàstic a mar, però llavors vaig recordar que fa un parell de setmanes, passejant passejant, vaig entrar al cementiri de la meva ciutat. Feia poc del dia dels morts, i em vaig trobar el cementiri florit per sorpresa, com em trobo el bosc quan de cop han florit l’arboç, el bruc o la mòdega. Els nínxols estaven plens de rams i testos. Els morts floreixen cada any, vaig pensar. Com que no hi participo, no ho havia vist mai. Fins i tot a la tomba de casa hi havia flors.
Mirant pel cementiri, me’n vaig adonar que no totes les flors eren naturals, sinó que també n’hi havia de plàstic. Una mica trist, no, flors de plàstic fabricades a la Xina? Durarien més que les naturals, però acabarien descolorint-se i fent un efecte molt pitjor que les altres. La flor natural, per tallada que estigui, continua viva fins que es panseix del tot. I no és pas més cara. Els cementiris són als afores, només has de caminar una mica per poder collir quatre flors, més modestes si vols, però molt més delicades, boniques i originals. Per pur consumisme hem assumit que només té valor allò que es paga. Abans de plàstic que gratis! Perquè ja em direu quin homenatge, flors mortes per als morts.
