Flassades

La meva habitació és un iglú. Cada hivern, les flassades van apilant-se una per una a sobre el llit com imantades. Avui, mentre me’l feia, les he comptat.

Les anelles del tronc d’un arbre indiquen l’edat que l’arbre té. La meva pila de flassades ve a ser una enciclopèdia de la meva vida. Llegides abans d’adormir-me, les pàgines m’acotxen amb records físics del passat. A sota de tot, plegades en dues, hi tinc un parell de flassades velles, primes i gastades. Una és de franges grises i l’altra de franges carabassa. Venen d’un lot industrial que els meus pares van comprar per proveir les habitacions de l’hotel que tenien. D’això fa mig segle, es remunten, per tant, a la meva infantesa. Són les que dormen més a prop meu, just a l’altre costat del llençol. A sobre seu, hi van dues flassades sintètiques gruixudes, del material dels sacs de dormir barats, una de verda i l’altra de color blau cobalt. Aquestes tenen uns trenta anys. Qui sap quins corrents les han dut al meu llit. Després ve una gran manta antiga i rosada, amb un voral daurat brillant, pesadíssima, també plegada en dues. A sobre seu, una flassada carabassa amb un dibuix de flors que fa vint anys, quan vivia a Pineda, ja tenia. I a sobre de tot, plegada en dos i doncs sense cobrir del tot la de sota, una típica flassada de sofà grisa i decorativa, segurament d’Ikea.

Dormo al fons d’aquest mar de flassades, com una mòmia embolcallada per la seva història. És un arrebossat de set flassades, tres d’elles plegades dobles i per tant compto deu capes, a les quals encara he d’afegir els llençols de sobre i de sota, més la funda del matalàs. Quedo parat del milfulls, són tretze tels de ceba. Amb la samarreta i el pijama, arribo a quinze capes. I, a més, si és una nit freda, no espereu que em tregui la bata per dormir.

Cada nit m’abraça un harem de flassades amoroses, fidels i callades. No les canviaria pel nòrdic més càlid, ingràvid i dotat. La clau és el pes. M’agrada que pesin, dormir premsat, i, al matí, sortir d’un motllo. Passo la nit com un animal hivernant al fons d’una cova, a sota una muntanya de roca, de pell i de greix, amb el coixí a sobre el cap i el nas a fora per saber la temperatura exterior. 

Quan arribi el bon temps, aniré retirant flassada per flassada, com si arrenqués les pàgines d’un calendari. M’espanta el canvi climàtic. Tinc la sort d’una habitació freda i el privilegi, a l’estiu, de dormir amb la meva flassada favorita, la blau cobalt sintètica. Inútil i frívola, es va replegant i trenant ella mateixa com una persona i m’acaba fent companyia en un racó del llit.