Enric Pladevall: "Els fills de la burgesia catalana només pensen en tenir bons cotxes"

Ventalló (Alt Empordà)Als 49 anys, Enric Pladevall (Vic, 1951) es va cansar de lluitar en la ferotge competència entre els grans del món de l’art. Era conscient que tres quartes parts de l’èxit d’un artista depenen del màrqueting, les relacions públiques i la sort. Però aquest esforç per posicionar-se li robava temps de creació. En lloc de perseguir l’èxit arreu del món, va decidir recrear el món (el seu món) en 5 hectàrees idíl·liques de Ventalló. Que fos el món qui vingués a veure’l. El seu extraordinari jardí escultòric, on té casa-taller, espai expositiu i un bed & breakfast de quatre habitacions, s’ha completat fa poc amb la Cripta, un temple pagà soterrat dedicat a un arbre, una olivera mil·lenària de 3 tones posada de cap per avall que es reflecteix en un estany. 

Abusos als Maristes i un pare falangista

Pladevall va néixer al cèntric carrer de Gurb (Vic), curull d'artesans com el seu avi llauner. Segurament la llavor de la creació li va plantar l’avi al regalar-li un al·lucinant fanalet amb vidres glaçats i llum de carbur per anar a esperar els reis. Va deixar Belles Arts el 1970 per anar-se’n a París “a fer la revolució”.  Va tenir un pare autoritari i falangista. Per això, per contraposició, diu que sempre ha tingut tirada a l’anarquisme. “Vaig tenir una repressió bestial a casa i als Maristes, on vaig patir abusos sexuals, i als 16 anys tenia ganes de rebentar-ho tot”. Encara recorda que a inicis dels 70, amb Pep Palau, van organitzar una de les primeres manifestacions a l’institut de Vic en contra de la selectivitat. 

Per això va acabar en “una mena de secta d’extrema esquerra”, el Partit Comunista Revolucionari, marxista-leninista, seguidor de Mao Tse-tung.  Quan va esclatar el cas dels abusos dels Maristes de Sants, Pladevall va sentir la necessitat de fer públic també el seu cas. “Vaig pensar que la gent havia d’entendre que era una qüestió que venia de molt lluny. De fet, des de la Inquisició. Puc entendre la revolta anarquista i la crema d'esglésies del 36 després de tants segles de repressió religiosa acumulada. Tot i no acceptar els assassinats indiscriminats que van cometre”. El seu partit, però, no era partidari de la lluita armada: “Tot i que admeto que vaig tirar algun còctel Molotov”.

Què li queda d’aquest anarquisme? “Intentar tenir els màxims de llibertat dins les parcel·les del sistema, i l’afany de lluitar per l’alliberament nacional del meu país”.  A partir dels 35 anys comença a ser “menys internacionalista i a tenir consciència nacional”.

Pladevall va aprendre amb escultors, tallistes i modeladors quan va voler recuperar la faceta artística. Ha fet exposicions arreu del món. La més exitosa va ser Museu de Primavera, a la Fundació Miró, que va ser visitada per 13.500 persones en 17 dies. Es tractava d’una mostra de joguets de postguerra autoelaborats que fins i tot es va veure a Madrid, una ciutat a la qual des de l’1 d’octubre del 2017 Pladevall assegura que no tornarà a posar els peus. “Em sap greu perquè no veuré El Prado, però em dona mal rollo, és una ciutat que no m'interessa gaire i on he viscut coses desagradables, com ara que gent democràtica em demanés: por qué no dejáis de hablar catalan los catalanes?”.  Pladevall va participar en l’organització del manifest dels artistes catalans pel dret a decidir, i el seu compromís polític, assegura, li ha passat factura. “Fins i tot a l’hora de perdre un judici, perquè ja sabem de quin peu calcen els jutges”.

Ja no queden col·leccionistes

La compra d’una peça increïble, d’aquestes que semblaven destinades només al món virtual, li permet fer calaix per començar el projecte de la Fundació l’Olivar. “M’enamoro d’aquest espai, ple de flors i delimitat per boscos, i de mica en mica, lluitant fins i tot als tribunals per aconseguir els permisos, vaig aixecant les edificacions i plantant les escultures gegantines”. La Fundació s’ha convertit en un espai (ara ja amb un pla especial) digne de ser visitat i que genera ingressos. La Carme, la seva dona, i la Paula, la filla, gestionen el bar i l’hotelet, un oasi de natura i art en un entorn privilegiat. Això li ha donat “una nova llibertat”. És una alternativa a un món de l’art en crisi. “La burgesia catalana que va fer possible l’Eixample tenia interès en la cultura i l’art, s’ho creien, però ara tot està mort, no hi ha col·leccionistes. El darrer gran mecenes de Catalunya s’ha mort fa pocs dies. Vila Casas em va ajudar i va col·laborar amb la Cripta. Ara els fills de la burgesia catalana s’estimen més tenir grans cotxes i invertir en totxo”. 

La Cripta, testament artístic

Pladevall assegura que no ha volgut viure mai de l’art, perquè “això implica estar disposat a fer un tipus d’art determinat”. Més aviat fa una obra difícil de vendre. “Ara, sempre trobes algú amb poder adquisitiu i interès per la cultural que vol posar una escultura al jardí o una administració que et contracta una obra pública”. 

L’Olivar és una història d’amor entre art i natura. I un crit d’alerta i una denúncia sobre l’equilibri perdut entre la natura i els humans.  S’emmarca en la disciplina del landscape i d’escultures creades específicament per a un lloc. La Cripta és “la cirereta del pastís”. El testament artístic de Pladevall. “Supera tot el que havia fet a nivell escultòric. És un espai transcendent, un temple d’espiritualitat pagana dedicat a una olivera mil·lenària de 3 tones. Hi ha teatre, litúrgia, sons de la natura, moviment, és tota una experiència per als sentits”.

Com que Pladevall no es vol reprimir a l’hora d’expressar-se, ha recuperat la creació virtual, de la qual ja havia estat un dels precursors. El projecte Temples del Zenit (templesdelzenit.com) proposa la creació de temples espectaculars, de grandiloqüent simplicitat, en espais naturals verges d’arreu del món. “El darrer el vull dedicar a Jacint Verdaguer al Canigó. L’estic treballant per incloure-hi paraules de foc sobre l’aigua i el diàleg entre els campanars de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó durant la nit de Sant Joan”.