Festa major diürna
Com a forma de coneixement, la nostàlgia ha perdut tot el prestigi. Desconfio dels poetes, directors de cine i articulistes que hi recorren, perquè són els mateixos que després intenten fer passar la covardia per prudència.
El circ ja fa dies que funciona a la ciutat del costat, i els firaires van arribant a Sant Feliu per a la festa major. S’han instal·lat al descampat de cada any, prop de casa: rulots velles, cabines de tràiler, rentadores a fora, gossets i roba estesa.
I han començat a muntar les parades a davant de mar. Una fira com la nostra, a tocar de la platja, és una gran sort. De nit els llums es reflecteixen en l’aigua negra com uns focs artificials, amb el bum-bum que no para. Les atraccions Barco Pirata (que, simulant un temporal oceànic, va gronxant-se més i més fins a posar-se dret) o el Titànic II (una mena de casa de la por, amb passarel·les amb barana de transatlàntic, salvavides, timó) o el Jamaica Beach Party, amb un surfista dibuixat sobre les butaques que et remouen, sembla que tinguin més sentit vora mar, per més que exagerin. Potser a muntanya es fantasieja amb l’esquí i les allaus, no ho conec.
Hi he passat aquest matí, amb la mar plana de fons, i encara hi havia els tràilers amb la grua, muntant. Dic de la nostàlgia: són exactament les mateixes parades que mig segle enrere, posades escrupolosament als mateixos llocs. És un Museu d’Història de la Joguina viva a l’aire lliure. Un zoo amb un tren que és un cuc divertit amb la cara i el nas verd fent de locomotora; i un senyor grill amb el seu barret, posat al centre dels braços mecànics amb cabines als extrems, que deu fer saltar; i un tauró rialler que dona la benvinguda al Titànic II; i els peluixos de premi, penjats en ganxos a les parades; i els aneguets de plàstic perquè els pesquin els nens, que abans eren tortuguetes vives.
Els mateixos autos de xoc, tómboles i llits elàstics, piscines de pilotes, xurreries i casetes de tir. Els mateixos ninots Disney, Laurel i Hardy, Lucky Luke, Picapedres, Pantera Rosa, i les incorporacions d’aquests anys dels Simpsons i els Minions, tots ja descolorits per la mateixa intensitat dels focus, com descolorides estan les lones i les cortines que cobreixen les parades i hi donen l’aspecte de regals embolicats, que a la nit s’obriran amb la il·lusió infantil renovada, i els cavallets tornaran a girar en una capsa de música, coronats de bombetes.
Com aquests cavallets, el curs ha completat un any més la volta. Baixo per uns dies, doncs, i a mitjans de setembre ens tornem a trobar. Bon estiu, fins llavors.
