La recepta perquè el Girona guanyi la Lliga (segons Jordi Roca i Bernardo)

La Masia del Celler de Can Roca (Girona)El cuiner Jordi Roca i el futbolista Bernardo Espinosa són una curiosa parella d’amics. Bernardo és alt, assenyat i tan aficionat a la cuina que no descarta obrir una pizzeria quan es retiri; Jordi Roca és arrauxat, divertit, el dimoniet amb ànima de criatura trapella que inventa postres impossibles. Es van conèixer a través d’amistats comunes de les seves dones (sevillana la del colombià, mexicana la del gironí). Però segurament la solidesa de la seva relació prové de la capacitat que té cadascun de gaudir de la feina de l’altre. “El primer dia que vaig menjar a El Celler vaig adonar-me de la passió que hi posen a tot, del privilegi d’aquella experiència. De seguida m’hi vaig veure reflectit: és com la meva passió per jugar a futbol, aixecar-me cada matí amb la il·lusió d’un juvenil. Quan hi poses aquesta il·lusió només poden sortir coses bones”.

Jordi Roca també ha gaudit molt de la feina de Bernardo al camp. Té molt clar quin partit triar: el segon ascens a Primera del Girona, el 19 de juny del 2022. “Va ser el gran dia de l’esport gironí, amb l’ascens del bàsquet. Quan vam tornar a Segona penses que el tren no passarà mai més, per això tornar a Primera va ser tan brutal”. Espinosa, com sempre, va ser un baluard defensiu en aquell partit a Tenerife, patint més del que ningú s’imagina. “Portava tres mesos amb una lesió greu i m’infiltrava per jugar. No em penedeixo del que vaig fer, va valer la pena. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit em vaig desplomar plorant, va aparèixer tota la tensió acumulada, per això gairebé no surto a cap foto. Em vaig veure perjudicat per aquell esforç, perquè vaig trigar quatre mesos a poder reaparèixer”.

Lesió i compromís

El lloable compromís de Bernardo només és possible en un grup cohesionat i solidari. La gestió d’un equip, al vestidor o a la cuina, requereix saber barrejar en les dosis justes les dades i la psicologia, la tècnica i les emocions. Roca ho viu diàriament: “Al restaurant tenim una psicòloga que ve del món de l’esport i ens posa molts exemples del futbol. El cas del que no juga. Com ajudar-lo? Com deixar que cadascun exploti les seves qualitats mantenint l’esperit de grup? La unitat de l’equip està per damunt de tot. La cuina és un engranatge que ha de rutllar”. Per a Bernardo, en canvi, “la cuina és el lloc més important de la casa, un espai de relaxament, d’intimitat, de converses amb la família al final del dia”. El futbolista és qui cuina a casa, seguint l’exemple del seu pare, al qual ajudava de petit. “M’agrada molt parlar amb el nutricionista de l’equip, perquè l’alimentació és cada cop més important per a un esportista”. Roca afegeix: “Hi ha més divulgació, més pedagogia, més reconeixement als aliments de proximitat, però sempre des d’un equilibri: s’ha de menjar de tot”. Com a cuiner de postres, el Jordi diu que de vegades el veuen una mica com “el dimoni del sucre i els greixos”, però cal tenir clar que sempre busca l’equilibri i que “també existeix la salut emocional, el gaudi de la vida”. Per això s’ha demostrat que els gelats tenen efectes molt beneficiosos en malalts greus ingressats als hospitals.

L’eclosió esportiva de Girona és impressionant: futbol, bàsquet masculí i femení, equips professionals de ciclistes. Roca recorda l’època daurada del bàsquet al pavelló de Fontajau i el fiasco de la bombolla de l’Akasvayu. I la més recent recuperació del bàsquet d’altura gràcies al retorn de Marc Gasol, agraït a una ciutat que el va acollir i enfortir quan era un jove amb inseguretats esportives i personals. Però la conversa torna inevitablement a aquest Girona tocat per la mà dels déus (i de Míchel) que lidera la Lliga de Primera.

Europa, segur

La pregunta és obligada. Podem guanyar la Lliga? “Sí, és possible, Europa segur”, contesta ràpid Roca. Bernardo sap que Míchel no els deixa ser tan optimistes: “Estem vivint un somni i cal allargar-lo. Jo no em posaria la pressió de dir que podem guanyar la Lliga”. Però de seguida admet que aquest equip “té alguna cosa molt especial” que no ha vist en altres clubs. “Els qui portem anys jugant a futbol sabem el que costa arribar aquí. Gaudim al camp, juguem de tu a tu contra qualsevol”. La ciutat hi ajuda: “Els ucraïnesos no parlen l’idioma, però com tots nosaltres, se senten ben acollits, involucrats i s’adapten de seguida. Ens adonem que hem anat a un lloc ideal, on tot està per damunt de les nostres expectatives, tant familiarment com esportivament. És una de les claus perquè l’equip funcioni”. Bernardo té partit d’aquí 4 hores. No sap si jugarà fins que arribi al camp. “No estic nerviós, això és per als que no estan preparats; tinc adrenalina, el cuquet de demostrar que ho puc fer bé. De més jove sí que volia saber si jugaria. Ara m’és igual, perquè estic a punt, tant si jugo un minut com 90. Tot l’equip està així, tots els estats d’ànim van en un mateix sentit”.