Un 'escape room' per atrapar Salvador Dalí
Obre les portes a Figueres la casa natal del pintor, que combina espectacularitat audiovisual i densitat informativa
Figueres“On tot va començar”. Així es promociona la Casa Natal Salvador Dalí, al número 20 del carrer Narcís Monturiol (abans 6) de Figueres, que obre la porta oficialment aquest divendres després d’uns dies de visites de proves que han servit per afinar una proposta immersiva espectacular, complexa, ben estructurada i amb una gran densitat informativa.
Que ningú es pensi que el projecte de la Casa Dalí és la tòpica museïtzació d’un espai que es conserva (o es representa) inalterable, amb el mobiliari i la decoració de l’època. És tot el contrari: l’espai és només l’excusa, la connexió simbòlica i nostàlgica que permet desplegar una experiència audiovisual que explica el caldo de cultiu i l’eclosió del fenomen Dalí. A partir d’unes estances temàtiques amb portes que s’obren i es tanquen darrere de cada grup (limitat a 8 persones), el trajecte fa pensar en una mena d’escape room que recorre els laberints mentals del geni. La Casa Dalí funciona perfectament com a introducció a la visita del Museu Dalí de Figueres. Dalí va néixer el 1904 i va viure a l’entresol fins al 1912, quan la família es va traslladar a un segon pis del número 10 (avui 24) del mateix carrer.
Família, intimitat i espectacle
La Casa Dalí es divideix en quatre àmbits. A l’entresol s’explora la llar i la família; al primer pis trobem el Dalí íntim confrontat amb el Dalí espectacle; i el segon pis és un cant al paisatge empordanès que el va inspirar i mostra el llegat dalinià. La tercera planta s’ha rehabilitat com un espai de descans polivalent envoltat d’una gran terrassa en forma de U que gairebé encercla l’immoble, amb vistes sobre els terrats de Figueres.
La notaria del pare, Salvador Dalí i Cusí, que era a la planta baixa, és l’inici del recorregut. Un home obert i generós, però amb un caràcter impetuós que també heretaria el fill. El veiem en forma d’holograma, a través d’un vidre, treballant a la taula del despatx. El vidre separador serveix també per projectar imatges que ens presenten la família, els veïns de l’immoble o altres personatges de l’edat d’or de Figueres, com Joan Núñez, el seu professor de dibuix, i Josep Puig Pujades, que es convertiria en una mena de pare espiritual quan Dalí va trencar amb la família. La severitat del pare quedava compensada per un entorn femení (la mare, l’àvia i la tieta) que li proporcionava una gran tendresa. Pels vidres dels finestrals de la casa, convertits en pantalles, veiem una terrassa virtual on es projecta la vida quotidiana de la família i els seus jocs.
La cuina, única prohibició
La visita permet entrar fins a la cuina (reproduïda també) per descobrir que era un dels únics llocs que el nen aviciat tenia vedat. “Quan tenia 6 anys, era pecat per a mi menjar qualsevol cosa a la cuina. L'entrada en aquesta part de la casa era una de les poques coses que els meus pares m’havien prohibit categòricament”, explica a La vida secreta de Salvador Dalí. També allà reconeix que “era el monarca absolut de la casa. No trobaven res que fos prou bo per a mi. Els meus pares m’adoraven”. Aquesta sobreprotecció excessiva era fruit de la mort del germà que el precedia. Dalí explica que els seus pares només van poder sortir de la profunda desesperació de la mort del germà amb el seu naixement. No obstant això, la veu en off que guia per la casa adverteix que el testimoni de Dalí (en aquesta i en tantes altres ocasions) és poc fiable, perquè a La vida secreta escriu que el germà va morir a 7 anys, quan en realitat va ser poc abans de fer els 2.
Una allau d’estímuls visuals
Cada espai té la seva pròpia banda sonora per megafonia que es complementa amb les audioguies (en idiomes a escollir) dels auriculars que se sincronitzen a cada planta. Aquest sistema permet barrejar grups de visitants en diverses llengües. Hi ha una feinada de producció tecnològica per reunir materials audiovisuals de procedències molt diverses i sincronitzar projectors, músiques, àudios, llums, portes i tota mena d’efectes.
Un dels espais més espectaculars de la casa és un gran calidoscopi amb miralls que reprodueix centenars de cares de Salvador Dalí formant un immens planeta en moviment. Un autèntic univers dalinià amb el seu rostre reproduït fins a l’infinit que sens dubte hauria complagut el seu ego: “A sis anys volia ésser cuiner. A set anys volia ésser Napoleó. I la meva ambició ha anat augmentant sense parar des d’aleshores”.
Hi ha també un espai per explicar la seva crucial etapa d’aprenentatges i coneixences a la Residencia de Estudiantes de Madrid. La seva relació amb Lorca i amb els surrealistes, que acabaria sent tràgica per a la seva família, va originar un trencament insondable, inclosa la “connexió màgica” amb la seva estimada germana Anna Maria, amiga, model, còmplice i primera impulsora de la seva carrera pictòrica. Es mostren algunes de les escenes més impactants dels seus films amb Luís Buñuel: la navalla tallant l’ull que obre Un chien andalou o un tret d’escopeta que mata un infant. “El film produí l’efecte que jo desitjava i es va clavar com un punyal en el cor de París”.
El Dalí espectacle és un dels àmbits més ben representats. El pintor apareix com un dels precursors de la performance i veiem múltiples filmacions del ressò que va causar la seva visita als Estats Units, on va viure un autèntic idil·li amb els mitjans de masses.
Gala i els diners
La influència de Gala, per bé i per mal, en la carrera del pintor tampoc es passa per alt. En l’àmbit dedicat a Gala veiem com una gegantina cara seva es transforma en la de Dalí.
La Casa Dalí tampoc passa per alt alguns aspectes més polèmics, com el seu afany d’acumular diners, les seves connexions amb el franquisme i l’etapa de decadència on venia la seva icònica imatge per a campanyes publicitàries. El veiem en una recepció amb el general Franco, amb els bigotis empinats després de menjar xocolata Lanvin o fins i tot a bord d’un cotxe Datsun que travessa un paisatge surrealista. També se’ns mostra com les lletres del seu nom es barregen i es recomponen per formar l’anagrama Avida Dollars que va encunyar André Breton per acusar-lo de moure’s només pels diners. Un surrealista de debò segurament no hauria encaixat tan bé en el capitalisme americà ni flirtejat amb Hollywood, col·laborant amb Alfred Hitchcock a Recorda ni amb Walt Disney al curt Destino, que es mostren també als audiovisuals de la Casa Natal.
L’evolució d’un bigoti
El bigoti i la seva transformació al llarg dels anys (més prim, més estirat, ara amunt, ara avall...) és el motiu d’una altra curiosa projecció, fins a arribar als darrers anys de la seva vida, quan per primer cop deixa de tenyir-se’l i el mostra amb pèls blancs i sense perfilar.
A la recta final del viatge al bressol dalinià, després de gairebé una hora de recorregut, destaca una projecció audiovisual de 360 graus espectacular, amb filmacions de l’Alt Empordà que s’escampen per terra i les quatre parets d’una de les darreres cambres. Els perfils de les roques d’alguns dels quadres més famosos de Salvador Dalí encaixen perfectament amb les protuberàncies rocoses que encara avui podem trobar al cap de Creus.
La Casa Dalí ofereix diverses capes de lectura, de manera que pot interessar a un turista despistat que només coneix els quatre tòpics del geni surrealista, però també a algú més atret per la seva trajectòria. La sensació més comuna entre els qui ja han visitat la casa és que no n’hi ha prou amb una sola visita per pair tot el contingut que ens pot oferir. La sensació (potser volguda, potser inevitable) és que Dalí és inabastable, un geni expansiu que no es deixa engabiar. A l’escape room de la seva casa natal, qui sempre s’escapa és ell.