L'ermità enderiat amb una costella de balena
Jordi Solanich va allunyar-se del brogit urbà per anar a viure tot sol al "territori salvatge" de l'Alta Garrotxa
Santa Bàrbara Pruneres (Oix, Garrotxa)A Jordi Solanich (Barcelona, 1967) se’l pot definir com a ermità perquè viu a l’ermita solitària i de difícil accés de Santa Bàrbara Pruneres (Oix) i té a càrrec seu la guàrdia i custòdia de l’església romànica, però no pas perquè, com s’atribueix a l’expressió, sigui una persona tancada o poc sociable. És veritat que va decidir trencar amb una societat que no li agradava fa més de 20 anys per anar a viure tot sol, allunyat del brogit, al “territori salvatge” de l’Alta Garrotxa. I també és veritat que fa més de 10 anys que no trepitja la seva Barcelona natal, on va estudiar pintura a l’Escola Massana. Però des que l’any 2000 va signar un contracte de lloguer amb el bisbat per fer-se càrrec de l’ermita, és un bon amfitrió per a tothom qui s’aventura fins allà dalt, sigui a peu, en bicicleta o (més difícil, pel mal estat de la pista forestal) amb cotxe. En aquest privilegiat escenari amb vistes a la vall d’Oix, el Bassegoda i el Ferran que porta les seves majestuoses ondulacions muntanyoses fins al mar hi ha organitzat des de concerts d’alt nivell fins a suculentes arrossades col·lectives.
“La temporada que vaig passar amb l’ermità de Santa Maria del Cós, al castell de Montagut, vaig descobrir que m’agradava aquesta forma de vida”, diu Solanich. Quan va arribar a Santa Bàrbara la rectoria presentava un estat ruïnós i només quedaven dempeus les parets exteriors. Portava més d’un segle i mig deshabitada. Els inicis van ser durs, però mai no li va passar pel cap abandonar. Primer va viure en una tenda de campanya i després en un refugi provisional d’uralita. “Van ser dos o tres anys a precari total, amb fanalets de petroli”, explica. A poc a poc, pedra a pedra, va anar reformant la casa i dotant-la de serveis. Al principi havia de carregar els materials a pes de braços perquè la pista resultava impracticable un quilòmetre abans d'arribar. Després es va comprar un Land Rover. Ara la rectoria fa goig, així com l’església i el seu entorn. Tot està cuidat amb atenció al detall.
Tastaolletes per necessitat
Primer es va guanyar la vida en un petit taller d’instruments musicals, després com a apicultor (venia la mel i feia tallers d’apicultura a Girona), però com que les abelles li robaven massa temps va anar encarant la seva forma de vida cap a les feines forestals i de jardineria. “També faig de paleta, de pintor, de fuster, i tinc el títol de guia. Aquí, si no saps canviar de feina, ets mort. Si una falla, tens l’altra”. Darrerament ha agafat el gust a la cuina. Ja fa temps que alguns grups d’excursionistes li encarreguen paelles per a grups.
En fa de peix, mar i muntanya, de bacallà amb verdures, de calçots, d’ànec. A casa seva pot muntar taula i coberts per a unes 40 persones i també es desplaça per fer arrossades de fins a 100 persones.
Una altra de les seves activitats és l’organització de concerts. Pel seu extraordinari escenari a l’aire lliure, amb les carenes de l’Alta Garrotxa com a teló de fons, hi han passat músics com Eduard Canimas, Lídia Pujol, Roger Mas, Diego Cortés, De la Carmela i molts altres. Hi ha una colla de veïns que l’ajuden en aquests projectes. Les seves primeres iniciatives, com la fira Entre Bandolers i Contrabandistes, les va fer a Oix, però després es va adonar que no podia trobar millor entorn que Santa Bàrbara. “Els visitants sempre troben que l’esforç de pujar fins aquí val la pena. Si l’accés fos fàcil ja no tindria gràcia”, assegura.
Com s’ha fet sempre a l’Alta Garrotxa, Solanich recull l’aigua de pluja en dipòsits. També té dues línies amb instal·lacions de plaques solars. Emmagatzema l'electricitat en bateries de carretó elevador, que són més barates que les de liti. A casa cuina i s’escalfa amb llenya. El proper pas serà aprofitar l’excedent elèctric per a un escalfador, ja que a les 11 del matí acostuma a tenir les bateries carregades. La sequera li ha fet abandonar l’hort i està reformant el galliner perquè la guilla hi va fer malvestats i el va deixar sense gallines. Aquests dies és habitual trobar-lo dalt d’una bastida, acabant el teulat de la segona part de la casa que li queda per refer.
Una costella enigmàtica
Quan se li pregunta per les peces artístiques de l’església parla gairebé per obligació de les làpides, però quan li brillen els ulls és quan explica la història de la costella de balena. Ell mateix la va recuperar de l’espoli quan va llegir a la revista del poble que s’exhibia a l’església des de temps immemorials. Li agradaria comprovar si realment prové de l’època de la batalla de Lepant, quan a causa de la misèria alguns joves marxaven a fer la guerra i en tornar sans i estalvis deixaven ofrenes a les esglésies. Hi ha una costella molt semblant a Prats de Molló i qui sap si, per la forma, no podrien ser part d’un mateix os.
Solanich desmenteix el tòpic de la duresa de la vida de l’ermità. “Cada dia puja algú o altre: excursionistes, ciclistes… I a l’hivern, segur que fa més fred a Olot. Aquí tinc clima mediterrani amb vistes al mar. Cada migdia entra la marinada: a l’hivern escalfa, a l’estiu refresca.” Ara mateix, la seva única connexió amb l’exterior és a través d’un telèfon mòbil. Fa uns anys es va trencar la tíbia i el peroné en un accident de moto i va poder trucar al 112. El van rescatar en helicòpter. “No estic pas més aïllat que tots aquests ciclistes que recorren el bosc en bicicletes de muntanya”, ironitza.