Octavi Vilà: "L'Església, i també l'Opus Dei, ha de treballar aspectes com l'abús de poder"

GironaA finals de mes farà un any que va ser designat oficialment bisbe de Girona. Bé, l’efemèride només es pot repetir cada quatre anys, perquè va ser un 29 de febrer que Octavi Vilà (Tarragona, 1961) va sorprendre tothom convertint-se en el primer monjo que ocupava el càrrec de bisbe de Girona en 593 anys. La plaça semblava maleïda després de més de dos anys vacant. Abat del monestir de Santa Maria de Poblet durant nou anys, Vilà va abraçar la vida religiosa a una edat tardana, els 43 anys. Els últims dotze mesos ha fet un canvi de vida dràstic: ja no viu en comunitat i la seva agenda és plena a vessar de reunions i trobades amb fidels. Després de conèixer el bisbat, ara està immers en els canvis en l’equip més pròxim, i haurà de decidir una reorganització de les tasques dels mossens i les parròquies, per falta de preveres.

Abans de començar a parlar de Girona, li volia preguntar per la salut del Papa. Com valora que hagi volgut que se sabés el seu estat?

— Així s’eviten especulacions. Si no s’informa de les coses encara és pitjor, perquè les especulacions són moltes. És cert que és una persona de 88 anys, que ja ve una mica perjudicada dels pulmons de fa molts anys, que té afectats els dos pulmons, etcètera, és situació una mica complicada, complexa d’esperar i confiar. Veig que la nostra diòcesi, com tota l’Església universal en general, prega per la seva salut i també pateix una mica aquesta incertesa de com evolucionarà i quin serà el futur immediat.

I un altre tema d’actualitat política, arran dels resultats a Alemanya. L’Església europea s’hauria de posicionar sobre el creixement dels moviments reaccionaris?

— Totes les situacions de crisi econòmica comporten el sorgiment de moviments extrems dins del món polític i dins del món social. Aquesta vegada la crisi ja del 2008 i les successives crisis no han estat una excepció i això es trasllueix. Juntament amb problemes com ara la immigració, que són fàcilment explotables des del punt de vista de la política més populista. Jo crec que el papa Francesc ha donat bones directrius d’acolliment als immigrants i d’anar a l’arrel del tema. En l'última Conferència Episcopal Tarraconense es va decidir crear un secretariat dedicat a migracions, perquè és un dels problemes més importants en aquest moment dins de la nostra societat. La posició de l’Església sempre ha de ser l’acolliment de totes les persones i, sobretot, l’atenció a les persones que tenen problemes perquè aquesta acollida és deficient.

Ja a Girona, es compleix un any des que va ser escollit bisbe. Com ha canviat la seva vida?

— Podria dir-ho de dues maneres. Una, que ha canviat radicalment. I l’altra, de dir que no ha canviat res. No ha canviat res perquè segueixo prestant servei a l’Església. En el ritme d’aire i de vida, òbviament, hi ha bastant canvi. Una comunitat monàstica produeix un horari regular, pautat. I ara porto 18.000 quilòmetres fets des que vaig arribar, només a les comarques gironines.

Girona era vista com una plaça difícil després de més de dos anys esperant bisbe. Ho segueix sent?

— Hi ha aspectes en què, òbviament, la situació és complicada. Una és òbvia: l’elevada edat i l’escàs nombre de preveres i diaques per atendre una diòcesi que és molt gran de territori amb zones molt diverses. Però per contra, a part de l’envelliment de molta gent que participa a les eucaristies habitualment, també hi ha moviments de joves i diversos moviments eclesials que es mouen amb certa força. Estem canviant de model d’Església. Venim d’un model que era una Església socialment dominant durant molts anys, en què molta gent era practicant per convenció més o menys social. I ara anem cap a una Església, potser de menys gent, però més convençuda, més participativa i militant. Costa una mica, a vegades, perquè molta gent s’ha acostumat a una certa dinàmica i canviar-la costa, però anem cap a un altre model. Més diguem-ne a la francesa, diferent del que havia sigut l’Església aquí les darreres dècades.

El bisbat de Girona ha perdut un 20% dels capellans en 5 anys i hi ha un centenar de preveres per a unes 300 parròquies. Estan treballant en una reestructuració?

— Hem començat a fer els passos pels òrgans estipulats dins de la diòcesi. Els pròxims dies es constituirà el Consell Presbiterial i a partir d’aquí vindrà el Consell Episcopal i el Consell Pastoral. I encararem un procés de reflexió sobre com abordem aquestes dificultats perquè, evidentment, no arribem a tot arreu, a totes les parròquies. És evident que hi ha d’haver un replantejament global d’atenció als fidels, i de corresponsabilitat també dels fidels en certes maneres, de lleugerament una mica de les tasques més materials, burocràtiques i administratives dels preveres a través d’una centralització del bisbat perquè ells es puguin dedicar realment a allò que els pertoca, que és l’atenció pastoral. I no em refereixo només a la celebració de misses, sinó també a visitar malalts i atendre els que estan a casa, que això és una funció fonamental del prevere.

Els capellans també tenen problemes d’excés de burocràcia?

— Sí, esclar, pensem que per exemple hi ha preveres que poden portar 10 o 12 parròquies perfectament, que són 10 o 12 edificis d’esglésies que s’han de mantenir, algunes d’elles amb un valor artístic considerable. I probablement això comporti també 10 o 12 cases parroquials adjacents. Simplement, vetllar per aquest patrimoni ocupa molta part de la seva tasca i això és el que s’ha d’intentar alleugerir perquè es dediquin al que realment és important de la seva tasca.

Hi haurà un canvi significatiu en l’equip que l’envolta?

— Hi haurà un canvi, en certa manera, significatiu. Hi haurà un relleu generacional i també de pluralitat.

Trobarem més dones?

— En el Consell Pastoral m’agradaria que hi hagués un pes majoritari de laics. És molt important que les dones tinguin un pes considerable, com hem vist amb les noves integrants de l’Oficina d’Abusos.

I en el dia a dia de les parròquies, on ja solen dur la intendència però de forma invisible?

— El papa Francesc, motu proprio, va fer una cosa que ha passat una mica desapercebuda perquè és força tècnica. L’Església té diferents ministeris establerts: el de prevere, diaca, però també el de lector i acòlit. Els darrers eren ministeris que es veien com un mer tràmit cap a la gent que anava a ser ordenada diaca o prevere, però el Papa va reforçar aquest caràcter independent que havia anunciat el Concili Vaticà II i no s’havia, diguem-ne, materialitzat mai en cap cosa concreta. I en aquests ministeris les dones hi poden ser admeses. Per tant, vol dir que ens trobarem amb dones que faran la celebració de la Paraula i que atendran les celebracions dels tanatoris. Això és perfectament possible amb les normes actuals dins de l’Església.

Pel que fa als joves, creu que hi ha un ressorgiment de la recerca de l’espiritualitat?

— Estic convençut que la dimensió espiritual de la persona humana segueix, perquè és una cosa estrictament lligada a la persona humana. Això no és una cosa que desaparegui pas. I aquí hi ha molta gent que es pregunta, que busca. Per això també és curiós com l’any passat vam tenir per Pentecosta una setantena de confirmacions d’adults a les catedrals i, d’aquests, eren més de 25 que rebien els sagraments d’iniciació: baptisme, confirmació i comunió. No és el ritme de batejos de nounats que hi havia fa uns anys, però sí que hi ha molts adults que s’acosten a l’Església i això és molt positiu. Alguns ho fan a moviments més intensos.

L’Església també està bevent de molta població d’origen llatinoamericà. Han detectat una disminució de l’ús del català a les misses?

— Jo diria que en la mateixa proporció que a la societat en global. Però l’Església també pot ser un bon lloc per a la integració lingüística.

Sempre ha estat molt crític amb el paper de l’Església pel que fa als abusos. Com ha actuat aquest primer any?

— A més de constituir la comissió fora del bisbat, a l'edifici del Cartanyà a Girona, també he conclòs formalment dues causes d’acusacions d’abusos que hi havia en tràmit i el victimari, la persona responsable, havia mort. Acaba amb una entrevista amb el bisbe demanant perdó a la persona que havia sigut víctima d’aquests abusos. Diguem-ne que és una experiència forta, que m’ha marcat bastant.

Parlant d’abusos, un documental de Mònica Terribas denuncia abusos de poder dins de l’Opus Dei. El sorprèn?

— No he vist el documental i veurem com evoluciona el tema. Però és veritat que hi ha un tema que comença a preocupar tothom i que ja vaig començar a tractar com a abat de Poblet, que és la paraula abús, no només en l’aspecte sexual, sinó sobretot en el concepte abús de poder i de consciència. Les maneres d’entendre aquests conceptes han canviat molt en els últims anys i el que era normal, entre cometes, fa uns anys, avui en dia no s’hi considera. Per exemple, un tema concret molt il·lustratiu: la llibertat de comunicacions. L’Església encara ha de treballar molt en conceptes com l’abús de poder i de concepció de l’obediència, perquè els paràmetres socials han canviat i s’ha de mirar tot des d’una altra perspectiva. No he vist el reportatge en concret, però també dins d’aquesta circumstància concreta, l'Opus Dei ha de treballar en aquest aspecte, evidentment.

La llibertat de comunicacions no era habitual anys enrere?

— En moltes institucions monàstiques hi havia un cert tancament quan una persona entrava en comunicació, per exemple, amb la família. Això era molt radical abans del Concili Vaticà II i ha anat deixant de ser-ho progressivament. Però en algun moment sí que poden ser circumstàncies que avui no es consideren normals, quan fa 20 o 30 anys sí que ho eren.

Vostè va significar-se durant el Procés i va visitar també els presos polítics. Com veu la situació actual?

— És bo que la tensió baixi. La tardor del 2017 i els mesos següents van ser d’un fort dolor per a moltes persones i això va crear una mica de divisió social. El futur ningú sap com podrà anar, però sempre és bo que en aquests temes hi hagi la major part de diàleg possible i de buscar solucions que englobin la major part de gent possible, això és el que és ideal.

L’Església ha de ser part d’aquest diàleg?

— L’Església, com va fer en aquell moment, pel que més o menys sabem i sabrem suposo d’aquí uns quants anys una mica més, va intentar bastir ponts i evitar una situació de confrontació. La situació era molt complexa i va ser molt complicat trobar un punt de trobada. És bo que ara les coses estiguin una mica més tranquil·les i hi hagi moltes taules per entaular converses i parlar entre formacions polítiques, sobretot.

Parla molt sovint del Concili Vaticà II i la necessitat que l’Església sigui de tots. Aquest consens s’ha perdut?

— En certa manera una part del Concili Vaticà II no s’ha acabat mai de portar a la pràctica. Crec que tots els papes, independentment del seu tarannà personal, ho han intentat, però en alguns moments això no ha arribat a les parròquies, al dia a dia de les activitats. Una de les coses que planteja el Concili Vaticà II és la participació de tots els fidels a l’Església. Va ser un aspecte on va posar molt l’accent. Però després potser un prevere no dona tant de joc als fidels que té al costat. I de vegades el tema ve al revés: els fidels esperen molt que el prevere digui el que han de fer. Aquest canvi requereix un esforç, i més en circumstàncies difícils com les nostres, en què necessitem tothom. Els preveres necessiten aquesta ajuda dels laics, i els laics han d’ajudar també els preveres en el seu ministeri, a arribar a l’essencial que deia abans.