Albert Rossich: "Un estat propi seria decisiu per assegurar la pervivència del català"

SaltCol·locats en filera, els prestatges de llibres que el catedràtic de filologia de la Universitat de Girona Albert Rossich té a casa seva farien 1 kilòmetre de llargada. Té més de 40.000 volums i reconeix que la seva passió per comprar llibres, alguns d'ells exemplars únics de gran valor, l'han obligat a canviar de casa en diverses ocasions per poder-hi anar encabint les noves adquisicions. Ara viu en una casa de tres plantes a Salt que sembla més una biblioteca que un habitatge. En algunes de les estances els llibres encara per ordenar s'apilen gairebé fins a tocar el sostre. Rossich sap, però, on és cada volum, cada àlbum de cromos, cada retallable, cada còmic i cada objecte curiós que ha aconseguit atresorar amb els anys, empès per la seva avidesa col·leccionista. Descobrir la seva colossal biblioteca ajuda a entendre la seva manera d'exercir la filologia. "Unes vegades la feina del filòleg s'assembla a la d'un restaurador; d'altres, a la d'un arqueòleg que desenterra tresors amagats. En la meva dedicació com a investigador he optat per l'exhumació i edició de textos perquè és una manera de crear riquesa, d'augmentar el patrimoni literari català", va dir durant la lectura de la seva Lectio ultima ara fa una setmana, amb la qual es va acomiadar de 48 anys de docència i activitat investigadora a la Universitat de Girona.

En la seva última lliçó va recordar que vostè havia conegut una Girona en què al carrer només se sentia el català però no s'hi podia llegir cap text. Ara sembla que és el revés. ¿Segueix pensant que el català té un futur poc esperançador, com va alertar l'any 1990 en un llibre i diversos articles signats amb el filòleg August Rafanell que van aixecar polèmica?

— En aquell moment algú va dir que jo vaig predir que al cap de 50 anys el català desapareixeria. Això no ho vaig dir mai. El que sí que deia és que si no es prenia cap mesura, al cap de 50 anys ja no hi seríem a temps. Desaparèixer no vol dir que ningú ja no en tingui cap record, sinó que com a llengua de relació, viva, espontània, una llengua pot ser substituïda per una altra. Havíem arribat a un punt en què la llengua ja no se salvava sola, i ara continuo pensant que per assegurar la seva persistència cal consciència del parlant per utilitzar-la sempre que sigui possible. També és necessari que es reconegui que la diversitat lingüística és un valor positiu que s'ha de respectar per salvar la riquesa cultural de la humanitat. I crec, a més, que si el català no té reconeixement com a llengua d'un estat, un reconeixement prou sòlid, no té el futur assegurat.

És imprescindible un estat propi?

— Que fos el nostre estat seria un factor decisiu. Hauria pogut ser l'estat espanyol si es definís realment com a plurinacional i amb una diversitat de llengües, però no ho ha sigut. Històricament ha sigut molt sovint un estat hostil al català. 

Aquest dimarts el català i la resta de llengües de l'Estat s'han utilitzat al Congrés. Com ho valora?

— És molt positiu. Sempre hi ha qui es pregunta per què cal parlar altres llengües si amb l'espanyol tothom s'entén i ens estalviem traductors. I justament aquest mateix argument es podria retreure als europarlamentaris espanyols. La llengua de comunicació allà, la que entén tothom, és l'anglès, però ells hi parlen en espanyol perquè creuen que cada estat té dret a utilitzar la seva llengua.

Què representaria per al català el fet de ser oficial al Parlament Europeu?

— Seria important sobretot perquè des de fora es veuria no com una llengua local, sinó com una llengua de l'Estat tan respectable com la resta de llengües europees. Al Parlament Europeu es dona la paradoxa que la llengua que més s'hi utilitza, l'anglès, té un nombre de parlants a dins de la Unió Europea inferior al català.

El govern català fa prou per la llengua?

— Si els nostres dirigents poguessin prémer un botó i solucionar el tema de la llengua segur que ja ho haurien fet, però defensar la llengua és més fàcil si tens un estat independent en lloc d'un estat que t'està boicotejant les iniciatives. Penso, però, que també depèn de la societat catalana.

¿I la societat la veu prou decidida a defensar la seva llengua?

— El problema és la varietat de la societat catalana. Els catalanoparlants majoritàriament voldríem el futur assegurat de la llengua. Hi ha altres sectors més indiferents, que potser són majoritaris, però el nostre objectiu hauria de ser fer un país tan atractiu per a totes les persones que hi viuen que també ho sigui la llengua d'aquest país. Avui un dels principals problemes és que tots els catalanoparlants saben castellà, però no al revés. Quan hi ha contacte amb un castellanoparlant, la pressió per passar-nos al castellà és molt forta. El que hauria de ser avantatge, el fet que els catalans sabem més d'una llengua, acaba essent un inconvenient. 

En els seus 48 anys com a docent, com ha canviat el perfil dels estudiants de filologia?

— Quan vaig començar a fer classes era molt fàcil utilitzar la connexió amb el dialecte, fent referències a les paraules que els alumnes sentien dels avis, dels pares... Ara, a part que els dialectes han anat desapareixent en favor de la llengua estàndard, per a molts dels alumnes la connexió amb la llengua ja no són els avantpassats sinó els companys, perquè venen de famílies que no són d'aquí. Això obliga a ensenyar d'una altra manera. A més, hi ha la realitat audiovisual. Ara llegeixen menys llibres i diaris, és a dir textos que han passat un control ortogràfic, i en canvi consumeixen més producte audiovisual, amb textos que no passen per un filtre de correcció. L'ortografia s'aprèn no tant pel coneixement de les regles com sobretot pel costum de veure les coses escrites d'una determinada manera. I això ara no té les mateixes garanties de correcció.

És autor de centenars d'articles i nombrosos llibres sobre llengua i literatura. ¿Deixar la universitat li permetrà dedicar-se més a l'escriptura?

— Com que soc catedràtic emèrit, amb la universitat hi mantinc encara un lligam, però tindré molt més temps per dedicar-me a acabar i a treure a la llum i publicar molta feina que he fet durant aquests anys. Aviat sortirà publicada una història del teatre del segle XVI al XVIII, i també el segon volum i el tercer de l'obra completa de Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, del qual acaba de sortit el primer volum amb motiu de la commemoració del quart centenari de la seva mort. Amb tots els projectes de llibres i recerques que tinc entre mans, tinc feina per sempre, no me l'acabaré.