L'enquadernació antropodèrmica

“Hi va haver una vegada un home, Rousseau, que va escriure un llibre on no hi havia res més que idees. La segona edició van enquadernar-la amb la pell dels que primer se n’havien rigut”.

Aquesta frase sobre el poder dels llibres, segurament espúria, s’atribueix a Carlyle, i els últims dies m’ha fet pensar en això dels llibres folrats amb pell humana. No ho són tots, al capdavall? M’he imaginat la pell de països sencers enquadernant les seves Constitucions i els seus llibres de lleis, lleis que són sempre una de sola, la del més fort, servida en el millor dels casos amb bones maneres a través dels mitjans de comunicació. Com que surt Rousseau, citaré la seva frase: "Les lletres i les arts són les garlandes que dissimulen les cadenes".

I el cas és que, amb l’excepció d’un Molleri manuale preparationis ad mortem (Manual temperat de preparació a la mort) que un viatger de principis del XVIII deia haver vist a Bremen, el rumor d’uns llibres folrats amb cuir humà no apareix fins a la Revolució Francesa, validant així Carlyle. Al Museu Carnavalet d’història parisenca es mostra un exemplar relligat, es diu, amb pell humana: ni més ni menys que la Constitució Francesa del 1793 i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.

Corre la llegenda d’algun volum de Sade enquadernat en pell humana, també, i des de fa uns deu anys un equip de científics nord-americans miren de censar aquests llibres. N’han autentificat una vintena, la majoria del XIX. Per exemple, Narrative of the life of James Allen, la confessió autobiogràfica que un lladre de camins va fer al seu llit de mort. Va voler que una còpia s’enquadernés amb la seva pròpia pell i fos donada a l’únic home que li havia plantat cara en un robatori, i que una altra còpia fos per al seu metge: van fer servir la pell de l’esquena. Un altre metge del XIX va deixar una col·lecció de cinc volums de medicina enquadernats amb la pell de persones a qui havia fet l’autòpsia. Un altre metge, Joseph Leidy, va enquadernar un tractat d’anatomia seu amb pell d’un pacient mort. Té sentit, com en té l’enquadernació en pell humana de Le tracté de Peyne, un llibre de literatura eròtica BDSM.

És morbós, però fascinant. Solem veure els llibres com uns arxius de fotos de l’esperit, però aquí el “jo soc la matèria del meu llibre” es fa del tot literal. Com sota les ales de la gallina, les pàgines són abraçades per l’escriptor mateix. No hi veig problema si aquestes pàgines són seves, no com el cas dels aristòcrates condemnats a abraçar per sempre les idees de Rousseau.