Caminant pel voral d’una carretera, als marges d’un camp, em trobo l’embolcall de dos preservatius. Per com brilla, sembla que estan per estrenar. Hi poso el peu a sobre i pressiono amb la punta de la sabata. Es dibuixen dues anelles olímpiques a l’embolcall.
No són els preservatius, sinó les històries que preserven. Aquesta tira de dos feia part d’una capsa. Han tingut més sort, la resta? Són al marge d’una carretera a Solius. Algú els ha llençat per la finestra del cotxe. Quin desengany passava, aquest home, que no volgués guardar-se’ls per a un altre dia? Va ser al final d’una discussió? Abans? Durant? Va ser en senyal de menyspreu? De compromís? Va ser un alliberament? Va llençar-los el copilot, o el conductor? Els va descobrir l’acompanyant, i els va llençar indignat? O el conductor anava a veure algú i de cop va canviar d’idea i no volia poder repensar-s’hi? O els va llançar cap al cel, com focs artificials per celebrar la decisió de procrear?
A cada passejada trobo coses. Uns ocells com fruita fora de temporada a dalt d’unes branques pelades. Se’ls endú una ventada, volen pel cel i després tornen al mateix arbre com fulles imantades. Un dia vaig trobar una bossa amb tres llanternes. Hi vaig posar piles però no anaven. Qui sap què haurien il·luminat. Un altre dia, una llanterna frontal que em va servir per veure una salamandra i fer un article. Ampolles, llaunes de sardina rovellades, trossets de terrissa d’aplecs de fa mil anys. Una vegada, una gorra vermella que diu Andorra i que encara em poso per llegir al sol. Una fita de pedra escapçada, de massa pes per carregar-la a la motxilla. Paquets de tabac o de mocadors descolorits, perdigons gastats. Pedres i còdols fent la vertical l’un sobre l’altre. Som com animals marcant territori. L’últim que m’he trobat són uns atrapa-somnis mig podrits al mig del bosc, penjats en unes branques, com teranyines circulars.
Em trobo mil coses. Són com les notícies del diari, fragments de realitat per intentar comprendre el món. És impossible. Em trobo també caminants que van sols, pensatius, de vegades amb un gos, peces de la meva pròpia persona. Un dia em trobaré a mi mateix, perdut ves a saber on caram.
Aquests dies de pluja, mirant-me les gotes que queien tranquil·les i quietes en una bassa, pensava que eren com aquestes coses que em trobo passejant, uns cercles que neixen, que s’obren i enllacen entre ells per acabar-se fonent amb la bassa, infinites anelles de preservatiu, gotes que cauen del cel però que també podrien estar emergint de l’aigua bullent de la mateixa bassa.
