El ressorgiment de la rajola de la Bisbal d'Empordà
Ceràmiques Ferrés i Est són les dues úniques empreses que es dediquen a la construcció i viuen un nou boom de demanda d'arquitectes i per a rehabilitacions
Corçà / La Bisbal d'Empordà / VulpellacUn simple tomb per la Bisbal deixa entreveure com la ceràmica ha modelat i encara modela la capital del Baix Empordà. Per una banda, la vintena de xemeneies que inunden el paisatge. Per una altra, els comerços del carrer de l’Aigüeta amb l’oferta variada de vaixelles i testos pintats amb emblemàtic esmalt groc i verd. L’artesania local viu un “moment dolç”, com destaca el director del Tarracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal, Xavier Rocas, amb una quarantena de petits tallers que cada cop tendeixen a fer peces més artístiques. Però a punta i punta del municipi, a Corçà i Vulpellac, també bateguen amb força les úniques dues empreses que resten del passat industrial, quan la Bisbal era un referent en la producció de materials de la construcció.
Inscriu-te a la newsletter Els 24 gironins revelació del 2024Més enllà de la Costa Brava i la Cerdanya
Són les irreductibles de la ceràmica industrial. A Corçà, amb una quarantena de treballadors, Ceràmiques Ferrés és actualment l’única empresa que fabrica la típica rajola vidriada esmaltada en cartabó, així com els inconfusibles passamans i trencaaigües. I sortint de la Bisbal en direcció a Palafrugell, a Vulpellac, hi ha l’empresa familiar de Ceràmiques Est, que amb unes dimensions molt més reduïdes s’ha especialitzat en la rehabilitació d’edificis antics que tenen ceràmica vidriada. Són els únics que fan peces de ceràmica a mida per al client i comparteixen amb Ferrés el fet que no donen l'abast a la demanda que viuen els darrers temps.
Cargando
No hay anuncios
L'experiència de conèixer un taller
En plena efervescència dels espais per fer o pintar ceràmica a les grans ciutats, Jaume Ralduà, mestre artesà de la Bisbal, es va trobar passada la pandèmia que la gent els preguntava on conèixer la feina que feien. Donant-li voltes amb la seva filla Violeta, que està donant el relleu generacional al negoci de Ralduà Ceràmica, van decidir l’estiu del 2023 obrir per primer cop el taller a petits grups per fer i pintar tasses, bols o la idea que sorgeixi.
Després de 50 anys fent tota mena d’utensilis, Jaume Ralduà s’ha convertit en la punta de llança de la nova marca turística Visit Empordanet. Es tracta d’un pla estratègic per fer promoció a la segona zona de Catalunya amb més concentració d’artesans, després de l’àrea metropolitana de Barcelona: la Bisbal d’Empordà i rodalies. És possible també visitar el taller del Jordi, de Ceràmiques artesanals LB; o com l’Igor i la Gemma, de LUR, treballen a mà el gres; com l’Annick Galimont fa jocs de te; i el Francesc, de Ceràmica Yuma, ensenya a fer ceràmica des de zero.
Al Carles Agustí Turró, net de ceramistes, li agrada dir que ell és un “solucionador de problemes”, perquè és de les poques empreses que queden a Catalunya que tenen la capacitat de fer en sèrie peces ceràmiques de nova creació, així com reconstruir-ne de velles per crear-ne d’idèntiques a les que es van fer un segle enrere. És el cas de les cúpules de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona o de la torre plena de flors i fulles del Capricho de Gaudí a la localitat càntabra de Comillas, on han tornat a fer centenars de petites peces ceràmiques i rajoles perquè tornin a brillar amb tota la seva esplendor. Amb molta “passió” i la implicació de tota la família, mantenen un treball “molt manual”. A partir d’un motlle de nova creació –una altra feina en perill d’extinció, la dels motllistes– i una premsa o bé una extrusora, manufacturen les peces. “Després ve la tasca de polir i engalbar, que és totalment manual”, explica el propietari de Ceràmiques Est.
Cargando
No hay anuncios
L’arquitectura popular reviu
En el cas de Ceràmiques Ferrés, Neus i Lluís Ferrés, cosins entre ells i fills dels fundadors d'una empresa creada el 1956, han sabut trobar el camí per tirar endavant una indústria que s’esllanguia. I és que de la dotzena d’empreses que abans feien rajola vidriada a tot drap i exportaven arreu d’Espanya en el moment del boom franquista de la construcció els anys 60 i 70, ara només queden ells. Ara bé, els competidors ja no són a la porta de la cantonada i en un mercat global s'han adonat que hi havia dues maneres de créixer: oferir un producte diferencial i alhora reivindicar les arrels en un context en què l’arquitectura s’ha tornat a acostar a les formes més populars i molts clients aprecien els productes quilòmetre zero.
Des de Ferrés ho han constatat amb un augment de l’interès per part d’arquitectes. “Potser el nostre secret és que som elàstics i ens hem posat en mans de dissenyadors ara que es torna a valorar el producte artesanal”, diu Lluís Ferrés. La seva cosina Neus assegura que el seu camí ha estat invertir en la “diversificació” de producte i en “arriscar” amb un “bon nou catàleg”, que també és molt “ampli”. “L’arquitecte busca diferenciar-se i amb els nostres productes, als que saben donar la volta, els hem enamorat”, afegeix. Mentre que a Est fabriquen a la carta, a Ferrés ofereixen més de 3.000 articles diferents fets a mà. La majoria d’ells passen per dos forns continus a 1.024 graus centígrads durant 22 hores. Però si fa unes dècades eren tot rajoles vidriades, el que inunda ara la fàbrica sobretot són les gelosies, protagonistes inconfusibles del seu darrer catàleg.
Cargando
No hay anuncios
Tot això es fa més que evident fent un tomb ràpid per la fàbrica. Potser el negoci que més els ha fet d’aparador d’aquesta nova fal·lera és el restaurant Disfrutar de Barcelona, convertit aquest 2024 en el millor restaurant del món. Tot l’interior del local és un catàleg de diferents gelosies elaborades per Ferrés. Però tot i tenir tirada sobretot a l’arc mediterrani, Neus Ferrés, responsable de l’àrea comercial, assegura que tenen moltes vendes també als Estats Units i Austràlia. El que fins fa uns anys servia sobretot per fer tanques de jardí, ara està tenint multitud d’usos decoratius, també per a interiors. “Venem a tot el món i la nostra competència és també arreu del món”, diu Lluís Ferrés. L’exportació ha augmentat un 20% els darrers 5 anys, l’any passat van facturar 4,5 milions d’euros i enguany tenen la previsió de créixer un 13%.
Ampliació de la fàbrica
L’augment de demanda, amb algunes llistes d’espera de dos o tres mesos, ha portat Ferrés a invertir en l’ampliació de la fàbrica en un 50%. Les instal·lacions ja estan gairebé a punt i compten inaugurar-les l’any ve, després que arran de la forta pedregada del 2022 a la Bisbal canviessin les cobertes i aprofitessin per instal·lar-hi plaques solars. També estan augmentant en un 50% la part expositiva de la seva seu a Corçà, on les rajoles i les gelosies no tenen massa protagonisme. La part nova, que serà molt més tecnificada, contrasta amb la zona on encara es manufactura de forma tradicional la rajola amb màquines de l’època en què els pares Ferrés van engegar el negoci, així com el forn dels anys 60, construït peça a peça pels mateixos pares, i que encara fan servir per assecar ceràmica a partir del vapor que surt dels forns en línia. El de ceràmiques Est és un forn molt més reduït però amb unes vistes de luxe: el galliner de la família. En els dos casos, tot i el creixement, no es vol perdre el vincle ni la mirada cap a la ceràmica artesanal.
Cargando
No hay anuncios
Els quatre moments àlgids de la indústria
Qui vulgui saber més sobre com la ceràmica ha modelat durant segles la Bisbal ha d’anar al Terracotta Museu de Ceràmica. El director, Xavier Rocas, explica que la indústria local al voltant de la ceràmica ha patit “pics i baixades” els dos darrers segles.
Cargando
No hay anuncios
De mitjan s. XIX fins a la caiguda de Cuba
El paviment de rajola fina
El primer boom va començar a mitjans del s. XIX, quan la burgesia buscava diferenciar-se i va abraçar els paviments de rajola fina, que també s’exportaven a Cuba, però l’arribada del terra hidràulic i la pèrdua de les colònies va enfonsar el negoci.
Cargando
No hay anuncios
De principis del s. XX i fins a la Guerra Civil
L'apogeu del noucentisme
El sotrac pel canvi de modes amb la irrupció del terra hidràulic a finals del XIX –més barat que els paviments de rajola fina– va solucionar-se a principis del s. XX, quan es construeixen les grans fàbriques amb la vintena de xemeneies que coronen el cel de la Bisbal, entre elles la Terracotta del 1928 (on hi ha el museu). És el moment àlgid del noucentisme, que a terres gironines té Rafael Masó com a gran exponent: el moment daurat dels revestiments ceràmics amb una forta vinculació entre arquitectes i ceramistes.
Cargando
No hay anuncios
Finals dels 50 i anys 60
El 'desarrollismo' de Franco
Però la Guerra Civil i no la Segona República –quan es col·lectivitzen les fàbriques– acabarà, per un temps, amb el teixit industrial local. La revifada arriba a finals de la dècada dels 50 i sobretot durant els anys 60, vinculat als plans de desarrollo franquistes. “Es posa de moda el baldosín catalán, que ve a ser una evolució i reinterpretació del paviment de terra fina del segle XIX”, explica Rocas. Tot això, sumat a l’ús de ceràmica vidriada en l’explosió constructiva del moment fa que apareguin fins a quinze fàbriques.
Últims 10 anys
Retorn als materials populars
“Tot aquest llegat ha quedat reflectit en el paisatge de la Bisbal”, afegeix Rocas. Però després d’una gran explosió, arriba també el declivi pel canvi de modes, amb la irrupció de materials com el gres i el creixement i especialització de nous mercats, com el de Castelló amb la rajola. Les fàbriques van anar tancant i actualment sobreviuen Ceràmiques Ferrés i Est, amb una forta demanda. Però el director del Tarracotta Museu assegura que la ceràmica de la Bisbal viu un “moment dolç” pel que fa a l’activitat artesanal.