Joaquim Nadal: "Des de casa veig cinc campanars de Girona"

GironaDes de la tardor de l’any passat Joaquim Nadal (Girona, 1948) és conseller de Recerca i Universitats, càrrec que ha desplaçat l’epicentre de la seva feina a Barcelona i bona part de Catalunya. Però sempre que pot dorm a la seva estimada Girona, d’on va ser alcalde durant 23 anys i va propiciar un dels grans canvis a la ciutat: impulsar i situar la universitat al Barri Vell. Un centre històric que ha patit una gran transformació els darrers anys i que protagonitza molts dels records del seu darrer llibre, Confitura de vidre, de la col·lecció La Joie de Vivre del segell Univers. Es tracta d’un retrat íntim en què comparteix amb el lector els seus records a partir dels cinc sentits. Sensacions que li han quedat clavades a la pell i a l’ànima. Partint de la idea del llibre, li hem demanat que ens expliqués el seu món petit a partir de la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte.

La vista

“La cosa més especial per a mi de Girona és que visc a la casa on vaig néixer. El menjador de la casa que compartim la meva dona i jo és l’habitació on vaig néixer”, rememora Nadal. Per ubicar-nos, cal que ens situem davant del monestir de Sant Pere de Galligants, a la plaça Santa Llúcia, tocant a la petita capella de Sant Nicolau, que durant dècades va ser un taller de fusteria familiar. “La meva mirada obre els ulls al món, i espero que els tanqui, al mateix lloc –afegeix–. És a dir, amb horitzons de vegetació i de pedra”. Des de casa de la família Nadal es ressegueixen les vistes icòniques del vessant nord de la catedral i del Barri Vell: “Des de casa veig cinc campanars. La torre de Carlemany, el campanar de la catedral, el campanar de Sant Feliu, el de les Caputxines i el de Santa Llúcia. I encara hauria d’afegir el de Sant Pere de Galligants i Sant Nicolau, que no en té. L’entorn són set esglésies que poc o molt m’han acompanyat”. En un primer terme, una fila de xifrers on “relaxar la vista” amb un horitzó que enfila cap al Passeig Arqueològic, els murs del claustre de la catedral i la Torre Cornèlia.

L'oïda

El so que omple aquestes vistes és, durant molt temps, el de la campana de les Caputxines. Ara, aquest convent, situat a la Pujada del Rei Martí que mena a la plaça de la Catedral de Girona, ha tancat, ja no hi ha monges i caldrà veure quin futur l'espera. “Ara les úniques campanes que m’acompanyen són les de les hores de la catedral o les de l’Àngelus quan toquen”, puntualitza. La Beneta de la catedral, doncs, és qui marca les hores sobretot durant el dia, ja que de nit baixa el volum. “El seu toc és d’una profunditat i d’una gravetat que m’han acompanyat tota la vida”. A Confitura de vidre, Nadal també evoca el “grac-grac” de les cigales a l’estiu. Si ho mira des d’una òptica gironina, el que “més s’hi acosta” és el raucar de les granotes del Galligants, que amb la seva dona senten quan dormen a l’estiu amb la finestra oberta. “Encara que el Galligants poques vegades porti aigua, sempre té un tou d'humitat que ajuda a crear un ecosistema que alimenta l’existència”.

L’olfacte

Les olors de Girona han canviat molt. Si bé quan Nadal anava a l’institut, que llavors se situava a l’actual Museu d’Història, flairava les escudelles preparant-se al carrer del Llop, ara la “marabunta de turistes” ha fet perdre aquesta olor domèstica. Ara bé, va ser durant la pandèmia quan va recuperar certes tradicions. Per una banda, l’olor del pa torrat dels esmorzars, que el porta a redescobrir la confitura de vidre amb què ha batejat el llibre. Però hi ha una olor que aquests dies de tardor ho impregna tot i el fa sentir a casa: la del fum de les llars de foc del Barri Vell i de la vall de Sant Daniel. “L’olor d’una xemeneia transmet a l’atmosfera el fons forestal del fum: l’olor de pi, de resina, d’alzina. La domesticitat d’un foc a terra es transforma pel fum en una olor amable. De vida domèstica confortable”.

El gust

Més enllà de la febre recent pels xuixos, hi ha una recepta que els gironins ens hem fet nostra: la de la botifarra dolça. Explica la llegenda que un arquebisbe de Girona es va enamorar de la jove que vivia on avui en dia hi ha els Jardins de la Francesa, al darrere de la catedral. La va convidar a casa, i la criada, a qui no li agradava la idea, va decidir posar sucre a les botifarres en lloc de sal. Tot i que a l’arquebisbe no li va agradar el plat, a la jove li va encantar. Joaquim Nadal considera que no és especialment llaminer, però admet que a casa seva, quan hi havia botifarra dolça, “era com festa major”. La profunditat del porc de la botifarra, plena de sucre i regalimant sucre per dins i per fora i amb una mica de canyella i llimona. I les torradetes ensucrades... Tot això forma part del festival de gust del meu entorn més immediat".

El tacte

El nostre recorregut particular pel Barri Vell acaba tocant fusta, pedra i bronze. “La fusta pel negoci de la família associat a Sant Nicolau”. La pedra, per la típica nummulítica de Girona, que quan es poleix pot convertir-se en l’apreciat “marbre blau” de l’Edat Mitjana o bé amb el desgast del temps en una pedra tosca. I finalment el bronze, que Nadal considera que només es pot fer que amanyagar-lo quan es converteix en escultura. A Girona hi ha la d’Emília Xargay als jardins de la Font del Rei i on fem l’entrevista, a tocar del pati de la Delegació del govern, un dels Tors de Venus d’Arístides Maillol. “Els torsos de Maillol segurament són el que més s’acosta al trànsit de la sensualitat dels materials a la sensualitat del tacte del contacte amb la pell”.